Obro un ull. L’altre. No sé si encara somio o ja estic desperta. Faig voltes entre coixins. Després de cinc minuts de treva amb mi mateixa, decideixo llevar-me perquè tinc calor i em fa mal l’esquena. Primers minuts del dia i ja vull maleir-ho tot. I és que, tot i ser vacances, assumeixo que aquesta no és una hora gens raonable d’aixecar-se una del llit.
M’espolso la culpabilitat (com ja porto fent tot el mes d’agost) i, quan em disposo a fer-me la llet amb ColaCao, passa. Comença a sonar, a tot drap, al meu cap. “Hoy puede ser un gran día plantéatelo así… nananannana… de ti… Dale el día libre a la experiencia para comenzar…” PROOOOOOOU!
Collons, Serrat, si aquest cop sembla que et senti la veu i tot. “A cas aquesta cançó la posen a totes les cases quan hi ha algun esdeveniment important?”- penso mentre agafo un got del rentavaixella net. Lluny que així sigui aquest cop, hi caic. Som 25 d’agost. Avui faig 29 anys. M’assec a la taula i, com quan fa molta estona que condueixes, la ment em marxa lluny. Noto com els grumolls de xocolata m’exploten a la boca.
Passen, a tota velocitat, records de disfresses, pinyates, curses de sacs, papers d’embolicar, barrets de festa… De tots els dies rellevants marcats al meu calendari mental d’infància, el meu aniversari era, sens dubte, el més important. Recordo quan s’acabaven les festes majors al poble i algun beneit/a comentava: “Ara ja sí, ja s’ha acabat l’estiu”. I jo, tota ‘ramponya’, pensava: “No! Perquè encara queda el meu aniversari”. Era una nena feliç.
No en tenia ni idea de què costava organitzar una trobada amb els nens i nenes de l’edat en ple període de vacances i amb totes les botigues tancades. La veritat és que tampoc ho sé massa ara, perquè crec que celebrar-ho m’entristeix.
Tinc els ulls en blanc. Una mà remena la llet i l’altra aguanta el mòbil. A dins, missatges de gent que estimo que sé que avui no veuré. Com pot ser? Si sense ells no hi havia festa d’aniversari anys enrere… “Ja saps que treballo”, “no tinc temps d’agafar el tren”, “soc matinera enviant-te ara una felicitació perquè després no hi pensaré”.
I més records: una bufada d’espelmes a Londres, un jardí ple de paperets, un llibre de records, unes veles amb un 18…
Què fas?! – Pum. Tornada a la realitat i la llet freda.
-Res, res, què el temps passa… – em justifico mentre m’aixeco d’un bot.
-I que així sigui. Feliç aniversari!
I mentre la llet torna a pegar voltes al microones per segon cop en un matí, Serrat decideix que ja n’hi ha prou i canvia de cançó.
Una volta.
“Son aquellas pequeñas cosas, que nos dejo un tiempo de rosas…”
Dues voltes.
Jo la miro, desitjant amb totes les meves forces què, d’aquí a uns anys, pugui reviure aquest com un moment digne d’un 25 d’agost.
Tres voltes.
“Que te sonríen tristes y nos hacen que lloremos cuando nadie nos ve…”.
Un més de tants records bonics sense saber-ho.