El noi és negre, alt i ben plantat. Li recrimino, mig en broma, que salti la tanca per estalviar-se la vintena de metres que hi ha fins on arrenca la passarel·la que baixa a la cala. La seua xicota, de trets andins, li segueix els passos i assenteix per donar-me la raó. “És un haragán”, em diu amb una rialla. Penso que haragán és una paraula magnífica, molt literària, que potser no m’havia trobat mai al llenguatge oral. L’havia vist escrita fa temps, en una novel·la de finals dels 60, El haragán, de Tomàs Salvador, que era, entre altres coses, el cunyat de Josep Vergés, l’editor de Pla, aquell qui deia que el seu país començava i acabava on ell deia “Bon dia” i li responien “Bon dia”.
Mentre m’apropo a l’arena, ells ja hi són. Penso que la noia no dirà mai mandrós, ni gandul, ni dropo, ni pereós, perquè després de mi ningú se li adreçarà mai en català, per una mescla estranya de racisme i sentiment d’inferioritat, perquè hi ha una llei no escrita que diu que si l’altre no té trets catalans no mereix ser interpel·lat en català que, d’altra banda, és un idioma molt nostrat, però purament domèstic, que farà bé en desaparèixer de la faç de la terra. De manera que haurem d’assumir que la principal responsabilitat de l’agonia de la llengua és dels catalanoparlants, que l’abandonem a la primera de canvi.
De manera que haurem d’assumir que la principal responsabilitat de l’agonia de la llengua és dels catalanoparlants, que l’abandonem a la primera de canvi.
Ma iaia materna, que va morir fa seixanta anys,parlava un castellà precari; sa mare, l’ignorava gairebé absolutament. Eren dones del camp, gairebé analfabetes, que no havien anat a escola, perquè eren pobres i havien de treballar des de petites, i perquè eren dones i no calia que sabessin gaire cosa, més enllà de les feines del camp i de la casa.Me les imagino en el seu món pristí, sense les interferències lingüístiques que constantment ens curtcircuiten el discurs. M’ imagino que parlen entre elles una mena d’Ursprache adàmica, sense els milers i milers de mots castellans que ens envolten,sense els centenars d’anglicismes que emprem al llenguatge quotidià, sense gal·licismes ni germanismes, sense arabismes ni orientalismes gastronòmics.
Ens és permès d’enyorar l’Arcàdia, ara que vivim enl’emergència lingüística, amb l’espanyolisme en ple que somia ballar sobre la nostra tomba flamejant. A Borriana el neofranquisme prohibeix la premsa infantil en català i, a Torrent, vol esborrar el record de Vicent Torrent, el fundador d’Al Tall, el grup que el 1979 va publicar el mític disc Quan el mal ved’Almansa, una de les grans fites de la música valenciana. “Lladres”, una de les seues millors cançons, parla del saqueig borbònic del segle XVIII, però també vaticina l’actual: “Lladres que entreu per Almansa/ no sou lladres de saqueig/ que ens poseu la cova en casa/ i des d’ella governeu,/ governeu de lladrocini/ i rapinyeu governant”.
Perquè, qui no hagi vist i sentit les perplexitats i heretgies econòmiques de l’Ayuso parlant de la inflació, no en sap de la missa la meitat.
Cal remarcar la importància d’una idea que explica les maleses dels neofranquistes al País Valencià i a Ses Illes, les mateixes que assetgen el Principat: la poderosa idea dels Països Catalans, implícita en Plai ben explícita en Fuster. Per a la immensa majoria dels catalans només són un somnieig romàntic una mica tronat, mentre que per a l’espanyolisme són una evidència inquietant que identifiquen i cartografien llei a llei i pressupost general a pressupost general, amb el lladrocini permanent d’uns dèficits fiscals endèmics que serveixen per pagar el festival autonòmic. I, en especial, el Madrid castís del tot-a-l’ample, en mans d’uns personatges que al meu poble no els votarien ni per a presidents d’escala. Perquè, qui no hagi vist i sentit les perplexitats i heretgies econòmiques de l’Ayuso parlant de la inflació, no en sap de la missa la meitat. “La inflación” -diu, a mig camí entre Keynes i Chiquito de la Calzada- “lo que hace es subir los salarios, y puede ocurrir que las persones coticen en un tramo superior”, la qual cosa cal compensar “con una nueva rebaja de impuestos”. (sic)
La perversitat de la situació política rau en el fet que, per por que no arribin els altres, els catalans enviem una vintena de diputats socialistes al Congrés, de manera que als uns no els cal invertir, perquè guanyen igual -com el 23J, en plena crisi de rodalies-, mentre que els altres no cal que inverteixin, perquè saben que no guanyaran mai. La qual cosa, confirma el diagnòstic que, fa vint anys, em feia un vell socialista que, com tants altres, faria cap a l’independentisme: “A Catalunya, les eleccions espanyoles només ens poden anar de dos maneres: o malament, o molt malament” .
Sembla que, de moment, només ens han anat malament.