Demà al matí, i durant només dos hores, a una sala del Parlament de Catalunya les Terres de l’Ebre tindran una segona oportunitat d’autofinançar-se amb un fons econòmic ‘extra’. En aquesta ocasió, l’oportunitat s’anomena el ‘Fons Nuclear’, serà possible si els quatre diputats ebrencs que estaran dins la sala són capaços d’arribar a un consens. Només es tracta de modificar, de comú acord, una llei i un reglament que ja existeixen, perquè entre en vigor el pròxim 1 de gener. Una responsabilitat que recau en Maria Jesús Viña (ERC), Irene Negre (Junts), Joaquim Paladella (PSC) i Jordi Jordan (En Comú Podem). Sobre quin és el seu posicionament en les hores prèvies, mala maror: els recomano llegir les notícies publicades en les últimes hores a aquest diari digital, signades per Jordi Siré.
No crec exagerar si els dic que estem al davant de la notícia més important que mai podrem conèixer en vida. Més que el tancament de Vandellòs 1, i més que la creació de la Delegació del Govern. I més que qualsevol altra inversió del passat, o que les inversions acumulades en prop de cinquanta anys de democràcia. Per què? Doncs perquè suposa el reconeixement per primera vegada d’una discriminació positiva permanent que aportarà, i garantirà per llei, cada any -i durant un mínim de deu anys, o fins que es tanquen les nuclears d’Ascó i Vandellòs-, d’una quantitat de milions d’euros superior a la dels pressupostos públics que arriben cada any. I com un extra en forma d’inversió pública, assignats només als territoris que definirà la llei. I això, a saber, no té precedents. Ni a Catalunya (que és qui pagarà), ni a l’estat, ni al món.
Sóc dels qui pensa que quan hi ha oportunitat d’aquest nivell, s’ha d’agafar tant sí com no, perquè no hi ha segones oportunitats. O molt poques, perquè aquesta probablement ho és…
És com una Grossa permanent que se situa entre els 24 milions d’euros anuals, o els 90 milions, tot i que la posició ara mateix més solvent és que sigue entre 50 i 60 milions anuals. Uns diners als quals també els podrien canviar el nom de ‘Fons Nuclear’, pel de ‘Loteria de Nadal’, si l’Estat hi aportés una part, cosa que va renunciar a fer en votació al Congrés, tot i el maridatge ERC-PSOE. Coses de la política que em posen molt nerviós, perquè sóc dels qui pensa que quan hi ha oportunitat d’aquest nivell, s’ha d’agafar tant sí com no, perquè no hi ha segones oportunitats. O molt poques, perquè aquesta probablement ho és…
Ho dic perquè em va a la memòria la història del CPIDE. Vam estar uns cinc anys seguint la constitució d’aquest Consorci (Estat, Generalitat i regants), perquè llavors ens deien que hi hauria 540 ME gràcies a la venda de l’aigua, acceptant prèviament els transvasaments a tot el Llevant i també a Catalunya. Deixem anar la posició dels partits polítics en aquell moment, però si vull recordar que a la seu de l’IDECE va produir-se una reunió decisiva, en la que també polítics ebrencs tenien l’opció d’assolir un consens. I es fa fracassar. Tots, però, des de llavors, ens vam posar la samarreta o bandera blava, i el discurs que ha quedat és que, per dignitat, no vam vendre el nostre futur. Per molts anys! Va ser així. I de pas van cohesionar-nos una mica més, i des de llavors són pocs els que volen sortir de la foto Terres de l’Ebre (tot i que, en realitat, per moltes parts, aquest vestit estigue només embastats, o fins i tot a punt de descosir-se de nou, si nó es fan bé les coses).
M’atreveixo a dir-los als diputats ebrencs (fa trenta anys no haurien estat ‘ebrencs’, sinó homes i dones de partit), que han de sentir la pressió dels 180.000 habitants del territori
Però tornem a posar el focus a què passarà al Parlament demà dijous. A mi no m’ha votat ningú ni tinc cap representativitat, però m’atreveixo a dir-los als diputats ebrencs (fa trenta anys no haurien estat ‘ebrencs’, sinó homes i dones de partit), que han de sentir la pressió dels 180.000 habitants del territori, perquè al dit o la mà que els servirà per votar, hi ha el futur de les pròximes generacions. Sis-cents milions d’euros (60 ME per deu anys), són uns 3.500 € per habitant. Però el seu valor no és aquest. El valor és que són diners que arriben per crear economia productiva, amb el qual tot el territori pot crear la pròxima dècada el seu model de futur. Podem ser, perquè primer cop tenim finançament extra, allò que siguem capaços d’acordar. O podem continuar queixant-nos i tirant-nos els trastos al cap.
I és aquí on ERC surt amb avantatge. Ara mateix, té més cohesió territorial, a nivell intern, que els altres. Ja ho tenia treballat i acordat internament. I això explica que estigui dolguda i digue: “ara que hi ha diners venen tots a manegar-ho, i en canvi, ni ens han ajudat per omplir més el sac quan votaven al Congrés”, referint-se a PSOE i Podem. Vull pensar que no ho fa per menystenir al seu soci natural, Junts (també pare de la criatura), sinó perquè tenia compromesos aquests diners per a la Ribera d’Ebre des del departament d’Empresa que regenten, i ara això salta pels aires. També té raó Junts. De fet, m’ha fet goig escoltar a la diputada Irene Negre explicant que aquest fons nuclear té el seu origen en MADE, la taula dels alcaldes nuclears que va crear i impulsar l’exalcalde Joan Sabanza, durant anys demonitzat per ser l’impulsor d’ENRON. Ves per on que ara a ERC -qui l’havia demonitzat-, li convindria la seua mediació -confio que no sigue massa tard-, perquè la política és (o hauria de ser), això: negociació i consens per beneficiar a l’interès general.
Crec que més enllà de la suma de vots, Jordi Jordan pot tenir un pes específic clau per fer decantar la balança actual: ara hi ha els tres principals partits de l’oposició que van a una, i que són majoria; i ERC a l’altra banda, descol·locada
Posats a fer crides al consens, també vull focalitzar la transcendència que la votació tindrà per a l’únic diputat que és historiador. Perquè així pot assumir millor que ningú la perspectiva de la transcendència del que està en joc. Crec que més enllà de la suma de vots, Jordi Jordan pot tenir un pes específic clau per fer decantar la balança actual: ara hi ha els tres principals partits de l’oposició que van a una, i que són majoria; i ERC a l’altra banda, descol·locada. Quan escoltes a ERC, et diuen que és un disbarat dinamitar l’arribada d’aquest diner treballada durant set anys, quan ja es tenia el reglament fet i tot a punt, guanyant-li un pols legal a tot un Tribunal Constitucional. I insisteixen en l’objectiu: són per compensar la Ribera d’Ebre i endegar el polígon del Molló, argument que a mi almenys em desperta solidaritat. Que se’n vagin 3.000 persones de cop i volta de la comarca, pot provocar que els 25.000 habitants que té ara, siguen aviat els 14.000 de la Terra Alta, i, per tant, és bo reequilibrar el territori també internament.
I llavors tornen els fantasmes de sempre. Tornem a parlar de localismes, i de repartidora (que vol dir, manca d’un model). De la iniciativa del diputat Paladella es diu que rebenta un projecte ja cuinat, per aportar diners a la seua Batea. De Negre, que està influenciada en continuar fent crèixer la part aldeana del Catalunya Sud. I de Jordan, que visualitza com finançar intensivament la construcció del nou hospital, per no només reivindicar-lo. Però el cert que, tots aquests partits,li han parat els peus a ERC, posant en evidència que alguna cosa no ha fet bé, i que governar en trenta-tres diputats no és possible sense tenir matrícula d’honor en diplomàcia. I una cosa que no s’enten: si hi ha documents (actes) de reunions i consens amb les Cambres de Comerç (la de Tortosa i la Reus), i altres representants sectorials, perquè no han dit alguna cosa en lloc de mantenir-se calladets?
Senyores i senyors diputats: necessito dir-los que, quan entrin a negociar, tenen l’obligació d’arribar a un acord. Però no un acord polític de majories. Sinó un acord de govern, i això passa per integrar a ERC
Senyores i senyors diputats. Prego que em disculpen pel meu to col·loquial o per algun registre en el que m’hagi pogut passar de la ratlla. Però necessito dir-los que, quan demà entrin a la sala a negociar, tenen l’obligació d’arribar a un acord. Però no un acord polític de majories. Sinó un acord de govern, i això passa per integrar a ERC. En cas contrari, començarà una nova campanya electoral i els diners es perdran sine die…, perquè la historia, sobretot la de les promeses, jo la conec tant com vostès. I repeteixo una cosa. Els ho demano pensant en la gran majoria, i si pot ser en la totalitat dels 180.000 habitants de les Terres de l’Ebre, restant els que no formem part de la seua elit política. I els administrats en mereixem rebre la Grossa-Loteria de Nadal durant deu anys consecutius. No volem més carbó.
Perquè si vostès, si més no com a ebrencs, no són capaços d’arribar un acord demà (jo firmaria ara mateix per un acord Junts-Movem amb el partit del Govern, ERC, posant-li el mèrit del creixement de xifres al PSC, que seria molt bo que també entrés en un gran acord final), ja mai més podrem (ni podran) utilitzar el discurs del victimisme territorial. Si entre nosaltres mateixos no som capaços d’aclarir-nos (com ja va passar a la reunió de l’IDECE, i després amb les constitucions i reconstitucions del CPIDE, fins que es va diluir en una Comissió de Sostenibilitat morta per inanició), només quedarà la “parladuria” inútil. Es perdrà una cosa d’incalculable valor que es diu la credibilitat, al posar-se en evidència davant de tothom que som incapaços de construir des del consens intern.
Crec que aquest no és un debat de números, sinó de governança, on intueixo o i crec està la clau de la negociació de les esmenes, que probablement demà estaran sobre la taula
Personalment, i perquè el conec a la curta distància, no li atribueixo bona fe del diputat Paladella. I li dic amb tot el meu respecte com a parlamentari. Però si em crec la solvència del seu partit, autor d’una llarga llista de plans territorials, i qui més va nedar contra corrent als anys vuitanta i noranta, instaurant si més no el concepte les Terres de l’Ebre. També crec que la Ribera d’Ebre ha de ser més proactiva a l’hora d’integrar-se cap a la costa i no girar tan sovint l’esquena, com si la culpa de tot plegat fons més de la costa, que no de Lleida o Reus. I crec finalment, que aquest no és un debat de números, sinó de governança, on intueixo o i crec està la clau de la negociació de les esmenes, que probablement demà estaran sobre la taula.
És evident que 24 ME (la proposta inicial d’ERC), són menys que els 60 ME proposats pel PSC. Tant o més evident que els 90 ME proposats a última hora per la CUP, són més que seixanta. Per tant, no ens tracten als administrats d’imbècils, que sabem sumar. Dic això des de la indignació, pels ridículs arguments que he escoltat a tertúlies i informatius, intentant ridiculitzar al contrari amb aquest joc de números, com si els administrats estesem mirant encara ‘Barrio Sésamo’. Crec que han fet tots molt malament en no parlar clar, perquè encara no s’entén quins és el fons de la qüestió del desacord. No ho sé, però per sentit comú sembla evident que ha de tenir a veure amb la governança. Ja que l’altre motiu podria ser (i m’estranya que no hagi aparegut ja, al destapar les nostres desavinences), que altres territoris demanen el mateix. Perquè no els Pirineus?
Si us plau, no surtin de la sala sense un acord racional i pragmàtic: ser els protagonistes de la millor notícia que mai s’ha produït a les Terres de l’Ebre, la signatura de la Grossa de Nadal durant els pròxims 10, 15 o 20 anys…, i anar sumant
ERC, la governança (vol dir, qui mana), la tenia assignada al departament d’Empresa, amb la qual cosa es pot deduir que els diners, els aportarà aquest departament. No entenc llavors com es volen introduir esmenes en les quals aquests governança es vol traslladar als ajuntaments, sinó són ells els que aportaran els diners. Des de Batea al Poble Nou sabem que, “qui paga mana!”. Es vol que els ajuntaments també participen? Endavant les hatxes. D’exemples n’hi ha per triar i remenar: no sé quants consells assessors i consells rectors de l’IDECE, o les interminables negociacions de com havia de funcionar el consell executiu del CPIDE, o el Consell de Sostenibilitat final, que ens mostra com acaba tot quan només es fa política de baix nivell i no hi ha ni model ni projecte.
Així que, per acabar, i aprofitant que tinc una estima especial a la diputada Irene Negre, igual que a Jordi Jordan, els recordo que la imaginació també val en polítics. Quan ICV formava part dels tripartits, posava un representant seu als departaments on qui governaca era el PSC o ERC. I al pacte sobiranista de l’anterior legislatura, ERC i Junts posaven un segon càrrec també seu, per a controlar el poder de decisió de l’altre. No sé, confio que sigue així de fàcil arreglar-ho. Però si us plau, no surtin de la sala sense un acord racional i pragmàtic: ser els protagonistes de la millor notícia que mai s’ha produït a les Terres de l’Ebre, la signatura de la Grossa de Nadal durant els pròxims 10, 15 o 20 anys…, i anar sumant. I sense vendre l’aigua, però si aprofitant la seua identitat i integritat territorial, com a compensació per haver generat l’energia de Catalunya els últims cinquanta anys.
