Des de sempre he volgut ser pagès. Al començament de portar les finques tot era secà i vaig haver de plegar fins que va començar a arribar l’aigua del Garrigues Sud. Llavors em vaig poder tornar a dedicar al que més m’agrada”. L’incendi de la Ribera d’Ebre, però, ha cremat el 70% de la producció de Marcel Miret (la Palma d’Ebre, 1964), que haurà de tornar a fer créixer tot allò que havia anat construint durant anys d’esforç i constància.

En Marcel porta 22 hectàrees d’olivera als termes municipals de la Palma d’Ebre, Flix i Riba-roja, a més d’una finca d’ametlla que ha quedat tota cremada. “No és la primera vegada que torno a començar de zero. Al 2001, les gelades van arrasar tota la inversió que havíem fet, però ens en vam sortir. Ara, ha vingut el foc i haurem de tornar-hi”.

Marcel Miret Cooperativa Agricola de la Palma dEbre_Els primers dies, en Marcel va estar temptat de llançar la tovallola. “Arribar a la finca i veure que tot està socarrat… et ve una fluixesa que no pots… que no saps per on començar… El meu primer pensament va ser abandonar. Després vaig veure que havia quedat un arbre per aquí, un altre arbre per allà… i vam decidir que salvaríem el que poguéssim i que ja aniríem tirant endavant. Així és la vida de pagès. Ja he començat a arreglar les finques i estic intentant salvar les olives que hi ha en alguns arbres… Arribo a casa rebentat, però vull pensar que, d’aquí a tres anys, tornaré a collir”.

La solidaritat de la família i del sector està ajudant a portar millor aquests primers moments: “Mon germà, mon fill i mon cunyat s’han agafat vacances de la seva feina i, entre tots els de casa, estem arreglant el més gros. Els pagesos de les comunitats de regants de la Palma d’Ebre i del Garrigues Sud han acordat que als afectats no se’ns cobrarà la despesa d’aigua de les oliveres fins que tornin a ser productives, i a la cooperativa també estem anant tots a l’una. Això ens dóna confiança”.

Es pensa molt en els boscos i molt poc en les persones que estem afectades, en els pagesos que vivim i fem viure el territori. Quina culpa en tenim nosaltres, de la desgràcia que ha passat? Si no s’aposta per la continuïtat de l’activitat agrària, aquestes comarques s’aniran desertitzant”.

Pel contrari, l’Administració de moment no ha concretat mesures. “Es pensa molt en els boscos i molt poc en les persones que estem afectades, en els pagesos que vivim i fem viure el territori. Quina culpa en tenim nosaltres, de la desgràcia que ha passat?

El sector reclama que es dugui a terme una valoració de l’afectació tenint en compte que la producció baixarà molt durant uns anys. “Caldria establir una indemnització als agricultors que realment vulguem donar continuïtat a la plantació i tenir en compte que, tot i que no tindrem collita, els nostres costos fixos continuaran sent els mateixos i a més, haurem d’invertir per reconstruir el reg i les infraestructures que s’han malmès”.

Incendi Ribera Ebre

El panorama és desolador: “Tot el que veig, a tots els costats, tot és negre”. Es preveu que els camps tornaran a ser productius en uns tres anys i que els boscos verdejaran d’aquí a deu o quinze anys, però fins aleshores queda un llarg camí i una lluita complicada, que dificultarà encara més el relleu generacional i la continuïtat de l’activitat agrària en unes comarques que, si no s’hi posa remei, s’aniran desertitzant.

L’Administració ha d’adonar-se que els pagesos som necessaris per mantenir el territori, i que ens cal més suport i més complicitat. La Ribera d’Ebre és una zona amb molt de bosc i moltes raconades, on netejar la vora de les finques és complex. Sovint és molt difícil establir un marge de seguretat perquè no et donen permís per tallar un pi o perquè la burocràcia perquè t’autoritzin és excessiva. Si a més abandonem l’activitat agrària, quin futur econòmic, social i mediambiental ens espera a aquest raconet de país?”.

Tinc quatre fills i em sap molt de greu perquè aquí hi ha l’esforç d’una vida, la il·lusió del meu pare i meva, però crec que no els animaria a continuar”. Un plantejament que, de ben segur, aquests dies és compartit per molts.

Però la tristesa i el desànim topen amb les ganes de lluitar d’en Marcel. “La meva dona em diu que només treballem i treballem… que ens farem vells i llavors, què? Ara que podíem haver respirat una mica ens ha passat això… doncs ens tocarà respirar una mica més tard… Vull intentar-ho. Tinc 55 anys i si hem rebrotat en altres ocasions, per què no ho hem d’aconseguir aquesta vegada?”.