Els abusos de poder, especialment quan tenen component masclista o de gènere, han de ser condemnats sense matisos. El patriarcat, la imposició, el silenci forçat i la desigualtat estructural que encara avui pateixen moltes dones són una realitat innegable. Quan una dona denuncia una situació d’abús, especialment davant d’algú amb fama, poder mediàtic, fàctic, polític o econòmic, parteix sovint d’una posició de clara vulnerabilitat. I això, com a societat, no ho podem ignorar ni relativitzar.
No és normal. No ho ha estat mai. I no ho pot ser.
La història recent està plena de casos en què el poder ha servit per tapar conductes reprovables, per desacreditar víctimes, per imposar silencis i per convertir el prestigi o la fama en una cuirassa d’impunitat. Davant d’això, hem de ser clars: cap trajectòria professional, cap èxit, cap reconeixement públic justifica ni excusa un abús. Ningú està per damunt de la dignitat humana.
Ara bé, defensar això no ens pot fer caure en un altre error igualment perillós.
En una societat democràtica, no som jutges ni tribunals. Les acusacions greus, especialment quan es fan públiques, ens exigeixen prudència, contrast i responsabilitat. Hi ha dues versions, i només amb fets, proves i un procés garantista es pot arribar a la veritat. Convertir l’opinió pública en un tribunal paral·lel pot tenir conseqüències terribles: una sola acusació pot tacar una persona de per vida, fins i tot si després queda demostrada la seva innocència.
Això no és una defensa de cap acusat concret. És una defensa de l’estat de dret.
El repte, com a societat madura, és precisament aquest: protegir les víctimes sense destruir garanties bàsiques, escoltar sense linxar, denunciar sense normalitzar ni l’abús ni la condemna anticipada. No és incompatible defensar les dones que s’atreveixen a parlar i, alhora, exigir rigor, contrast i responsabilitat col·lectiva.
Perquè també és cert que el poder (sigui artístic, mediàtic, polític o econòmic) crea desequilibris. Quan una persona famosa o influent actua, no ho fa mai en igualtat de condicions amb qui té davant. Aquest desequilibri és el que fa que moltes víctimes callin durant anys, per por, per vergonya o per manca de credibilitat social. I no ho podem seguir normalitzant.
Però tampoc podem acceptar que la resposta a dècades d’impunitat sigui la pèrdua de tota prudència. La justícia no pot ser substituïda pel soroll, ni la veritat per la viralitat. La dignitat de les víctimes mereix ser escoltada; la veritat, ser buscada; i els drets fonamentals, preservats.
No és normal que el poder protegeixi abusos.
No és normal que les dones hagin de pagar un preu tan alt per denunciar. I tampoc és normal que una acusació esdevingui una condemna automàtica.
Només si som capaços d’aguantar aquest equilibri incòmode (però imprescindible) podrem avançar cap a una societat més justa, més segura i més digna per a tothom.
