Avui, com cada dia, m’he despertat d’hora, preparat un cafè amb llet i emprés el camí de la rutina. Sentia el cant dels ocells i una brisa marítima m’acaronava la cara, deixant-me olorar el salnitre. Entro cap al metro, em dirigeixo a la feina i pel camí, sento el so ambient de la gent i els seus murmuris. Fins aquí, tot normal. Em xoco amb un home sortint de l’estació i molt cordialment em solta: “Undskyld” (Disculpa) – i jo penso, “ja va sent hora d’acostumar-se a viure a Dinamarca”.
Fa quasi ja 4 anys que vaig decidir emprendre aquest camí. La vida de l’immigrant, deixant enrere tot allò que coneixia i tenia per mà (la gent, la cultura, la llengua…) per, en principi, poder formar-me i guanyar l’experiència que tant difícil hagués estat al meu “terreno”. Encara recordo les llàgrimes dels meus éssers més estimats, acomiadant-se, sobretot en dies en que la nostàlgia m’envaeix com una marea que, lenta però constant, m’abraça i aclapara. Des de l’avió, mirava el perfil (baix) de la ciutat de Copenhagen mentre l’avió es reclinava abans tocar el terra. “Serà aquest el meu pati d’esbarjo durant els pròxims anys?” – em preguntava jo – “Vinc a menjar-me el món!” – molt innocentment em repetia. Que experta que és la realitat en rebaixar-te els fums.
A la nostra societat la gent fem pinya. Ens cridem i riem amb la passió que ens caracteritza. Ells (els vikings) són reservats, més sarcàstics i cínics
A la nostra societat la gent fem pinya. Ens cridem i riem amb la passió que ens caracteritza. Ells (els vikings) són reservats, més sarcàstics i cínics. A més d’un li pegarien cop a un bar de poble. El que no sabem, és que aquest tracte aparentment irrespectuós, forma part del seu respecte. Un respecte per al seu interlocutor, per tractar-lo assumint maduresa, tant mental com emocional, per saber diferenciar entre una ofensa i una oració. Honestament, jo els considero molt menys falsos i mentiders.
De no aprendre no se’m podrà treure falta. Aprendre la importància de fer-se valdre fora, d’adaptar-se als costums dels locals i de reconèixer que, no va ser, ni és fàcil. Sé que soc un perfeccionista. Una aventura d’aquest estil, on l’error i encert són part del dia a dia, es mostrava com un repte majúscul. Moltes nits sense dormir, assecant les gotes que veia reflectides a la coixinera, fins que un dia decideixes dir: “PROU”. És curiós com, de vegades, el sofriment ha d’acumular-se al dipòsit per poder ser el combustible que cremi durant el canvi.
No hauríem de tenir, doncs, tots els immigrants un respecte innat per la terra que ens acull? No és el súmmum de l’arrogància pensar que els locals han de ser els que s’adaptin als nouvinguts?
Dono gràcies als amics de mil batalles, a les persones que m’han abraçat fugaçment (i no tant), als altres immigrants amb qui he compartit els moments on la força escasseja, i a la família que, tot i lluny, sempre m’acompanya.
No hauríem de tenir, doncs, tots els immigrants un respecte innat per la terra que ens acull? No és el súmmum de l’arrogància pensar que els locals han de ser els que s’adaptin als nouvinguts? En un món on l’individualisme priva, les identitats comunes es difonen gràcies a un respecte inexistent. Jo segueixo adaptant-me dia a dia, però sobretot, estic agraït a Dinamarca per acollir-me. I ja ho diu la dita: És de ben parit, ser agraït.
