“El Mar la frontera més ampla” és una exposició flotant a l’interior de l’Open Arms que ha fet escala a diferents ports i que ara es pot veure a la Ràpita. L’exposició es pot visitar al Port rapitenc fins al dia 17. En l’exposició -dividida en 3 parts origen – trajecte – arribada- es mostren els motius de les migracions forçades, la relació entre els motius per migrar i la responsabilitat del nord global i testimonis de persones que han hagut de migrar en algun moment de la seva vida.
Ricardo Sandoval Secchi porta embarcat al vaixell Open Arms des del 2017. Un any després es va convertir en un dels capitans del vaixell. Durant aquests ell, la tripulació i els voluntaris han viscut tota mena de situacions complicades i difícils. Tant pel que fa als rescats, amb la convivència a bord o amb la gestió del desembarcament de les persones salvades: “l’espoli dels recursos dels països africans i les guerres -fins i tot provocades- empenyen milers de persones a deixar la seva casa. Se’ns oblida moltes vegades que migrar també és un dret que no es pot vulnerar. Llavors per que no existeixen vies segures per a que puguin fer-ho ?” es pregunta Sandoval. Considera que això evitaria que aquestes persones caiguessin en mans de màfies i organitzacions que a banda d’extorsionar-los fins i tot arriben a torturar-los.
El periple que inicien des de la seva partida pot durar d’un a cinc anys. “normalment et parlen de dos o tres anys. Però ha hagut casos que se’ls ha allargat fins a cinc per culpa d’algun segrest extorsió. Ha hagut joves que els hem pujat al vaixell amb 16 ó 17 anys i ens comentaven que havien marxat de casa sent nens i probablement van perdre algú pel camí”. El capità de l’Open Arms ha recordat que la migració “amb pateres” representa només el 5% del total de les migracions que es produeixen cada any a tot el món i “si no hi haguessin polítiques restrictives per part dels països d’acollida no hi hauria concentracions en punts concrets, com a Itàlia, l’Estret o les Canàries. Cadascú buscaria el destí que més els ho convingués i la migració seria imperceptible i menys a països que realment necessiten aportació de nou vinguts per la seva evolució demogràfica. Un país concret se pot saturar. Europa sencera, no”
Reconeix que de vegades la tripulació i els voluntaris de l’Open Arms “ens emportem a casa històries commovedores” i a nivell personal recorda especialment el d’una família de tes membres que una nit van rescatar d’una petita embarcació. Un dels membres, el més jove de 14 anys, duia una via al braç perquè tenia leucèmia. Després de rescatar-los i desembocar-los foren retornats a Líbia i el jove va morir. Emocionalment em va afectar molt i vaig estar a punt de no poder participar en la missió següent”
Sandoval assegura que costa d’entendre com hi ha vegades que s’impedeix desembarcar persones en un port determinat. “Qui pren les decisions des d’un despatx no ha viscut un rescat, no ha vist les cares ni la desesperació d’una persona que has rescatat de la mar. Jo només els diria que ens acompanyin en una de les nostres missions i vegin quines són les situacions amb que ens trobem. Tenim el vaixell obert “. També hi ha la incomprensió per part de les persones rescatades (l’Open Arms pot acollir fins a 300 persones. “intentem mantenir el seu ànim. Explicar-los la situació, els ensenyem mapes del nostre rumb, els posem documentals i llibres. Als més petits els intentem distreure dibuixant. Donar al·licients, com per exemple amb l’alimentació”. Els casos més desesperants es produeixen quan el rescat no arriba a temps. Tot i que majoritàriament acaben amb èxit l’Open Arms s’ha trobat en més d’una ocasió arribar tard tot i estar propers. O pujar cadàvers a bord. Per això és important el temps de reacció. Per desgràcies les ONG cada cop han de refiar més dels seus propis efectius i recursos ja que d’un temps ençà les administracions implicades estan girant la mirada cap a un altre lloc “des de fa sis o set anys, amb el nou decret de la política migratòria europea, molt més restrictiva, es bloquegen vaixells durant setmanes senceres. Vulnerant lleis marítimes internacionals. Des del 2018 és descarat. Deixen de fer-se avisos a l’IMARSAT que és el sistema internacional que s’utilitza per avisar d’embarcacions a la deriva. O per VHF, que és obligatori. Abans es posàvem al servei del corresponent centre de coordinació. Però ara intentem que ens avisen les avionetes d’altres ONG’s, busquem a cegues, escoltem conversacions de ràdio que no són per a nosaltres … “
Segons les xifres oficials aquest 2023 a la Mediterrània van morir 2.600 persones.
Podeu veure l’entrevista sencera aquí:
