La reaparició de la Pesta Porcina Africana (PPA) als boscos de Collserola ha trencat gairebé trenta anys de tranquil·litat sanitària —des que Espanya va eradicar la malaltia el 1995— i ha exposat un dèficit estructural que Catalunya i Espanya arrosseguen des de fa dècades. El contagi de 13 senglars, el desplegament de l’Exèrcit i el perill de bloqueig de les exportacions —un sector que genera més de 8.800 milions d’euros anuals— han situat els governs davant una crisi que no és només veterinària: és econòmica, institucional i política.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha ordenat una auditoria urgent als centres de recerca que treballen amb el virus, incloent l’IRTA. La hipòtesi d’una possible fuga de laboratori no està confirmada ni descartada. I que aquesta possibilitat sigui plausible ja indica un dèficit de bioseguretat que una economia altament dependent del porcí no pot ignorar.
Però hi ha un element que ningú volia posar damunt la taula: fa una dècada llarga que Catalunya viu una proliferació anòmala i descontrolada de porcs senglars. No és un fenomen puntual, és un desequilibri estructural. Ramats entrant en nuclis urbans, rondant contenidors, creuant carreteres, alimentant-se en zones periurbanes. Una imatge habitual que el país ha normalitzat amb una passivitat alarmant.
fa una dècada llarga que Catalunya viu una proliferació anòmala i descontrolada de porcs senglars
Les dades ho confirmen. Estudis de fauna i informes dels propis caçadors parlen d’un increment de diversos centenars per cent en les últimes dècades i d’una població estimada d’entre 200.000 i 250.000 senglars només a Catalunya. Mentrestant, a escala estatal, la cabana porcina supera els 34 milions de caps. És a dir, un país que ha blindat sanitàriament milions de porcs domèstics ha tolerat l’existència d’un “segon ramat” salvatge, dens, territorial i descontrolat.
I aquí apareix la contradicció més greu, la que el brot ha fet impossible d’amagar:
De què serveix tenir protocols, bioseguretat i 34 milions de porcs perfectament controlats en granges si al mateix temps permetem que hi hagi 250.000 porcs senglars campant lliurement pel territori? Quin país pot considerar-se protegit si el punt feble més evident és justament el que ningú ha volgut afrontar?”
Aquesta és la baula feble.
La que els pagesos han advertit tantes vegades.
La que els tècnics coneixien.
La que les administracions han anat ajornant per por del cost polític.
Perquè controlar senglars no dona vots.
Però ignorar-los pot costar una crisi milionària.
La PPA no afecta humans, però arrasa explotacions senceres. No és un virus qualsevol: és persistent, devastador i capaç d’obligar a sacrificar milers de caps només per sospita de contacte. En comarques que viuen del porcí —que és economia, identitat i estructura territorial— una errada de bioseguretat es converteix en una catàstrofe immediata.
Si finalment es demostrés que l’origen del brot és natural, faria encara més evident la deixadesa institucional: un territori saturat de senglars és un laboratori epidemiològic a cel obert.
Si es demostrés una fuga de laboratori, les conseqüències institucionals serien d’una magnitud sense precedents: responsabilitats administratives, penals i polítiques. Cap d’aquests escenaris deixa bé els responsables públics.
Catalunya i Espanya han construït una potència porcina basada en l’eficiència econòmica, però amb una miopia crònica en prevenció. Un model que ha confiat més en la rutina que en la vigilància. I la PPA ha trobat exactament el que buscava: una escletxa. Un punt feble. Un desequilibri que tothom veia però que ningú gosava assumir.
Això no va només de senglars, ni de laboratoris, ni de protocols.
Va d’un país que ha ajornat decisions difícils i avui paga el preu de la inacció.
La PPA ha arribat en silenci.
La resposta no pot ser-ho.
El veritable risc no és el virus, és la rutina institucional que ha permès que un ramat salvatge posi en risc un sector de 34 milions de caps i milers de milions d’euros. La rutina és sempre l’avantsala del desastre.
