Internet ha acabat revolucionant el món. També el dels enamorats, que avui celebren el seu dia perquè tot ha de tenir un dia marcat en el calendari. Ara l’àngel ecumènic i una mica malatrec que serveix d’avatar ja no només dispara fletxes enmig de les festes majors o les barres de les discoteques. Ha canviat d’arsenal, i les connexions que provoquen pampallugues i estat de nervis a l’epidermis no depenen tant de la punteria sinó de la wifi, en gran manera. L’espontaneïtat d’abans ha estat substituïda per aplicacions com Tinder o Bumble, que filtren i classifiquen les dades amb algorismes i intel·ligència artificial per a oferir les millors recomanacions i garantir la compatibilitat entre els usuaris. Així, el nostre historial d’ús i hàbits determinen les persones que ens apareixeran a la pantalla. De fet, fins al 40% de les parelles actuals es coneixen per la xarxa, diuen els inevitables estudis universitaris sobre la qüestió.
L’Anna (un nom canviat de car a tenir confiança a explicar la seva història), és d’Alfara de Carles. I ha viscut amb una cama a cada generació, la qual cosa li permet tenir perspectiva per detallar una història pròpia de Sant Valentí que servei de pont entre dues maneres de fer. «Jo sóc de les que encara anava a festes majors i fires de poble, i sóc a més de la collita de la Contacto. Allí és on vaig conèixer el meu primer marit». L’encaix no va funcionar, «i al final vam decidir deixar-ho està de bones. Cadascú pel seu camí». Amb la vida ja muntada, i un negoci que combina la ramaderia de braus i un restaurant, va fer-se amiga de la xarxa. «Muntem moltes festes per a diferents sectors i envio els menús de la feina per correu electrònic. Així que al final vaig entrar en el món d’internet i quan acabava la faena, com de coses per a fer poques aquí, em quedava al despatx i em posava en el Messenger per distreure una estona. És clar que llavors era un món més sa», reconeix. «No he estat molt de pàgines de cites perquè per un cabal que et trobaves n’hi havia molts d’altres a qui se’ls hi anava el terrat».
Estava en aquestes quan el 2002, i amb 38 anys, es va posar en un xat en el qual va coincidir amb un home d’Écija amb el qual compartia «passió pel món de la cultura i de l’art. I de les converses ocasionals vam acabar parlant cada dia». Això va ser el setembre, i només dos mesos més tard d’entrar en contacte «ell em va dir si volia anar a casa seva perquè eren festes. Jo li vaig que no, i que en tot cas fos ell el que vingués aquí. I sí, va fer la pataqueta i va decidir venir a Alfara de Carles». Era el 2 de novembre, i després de conviure dos anys amb el que era un guàrdia civil jubilat (es porten nou anys de diferència) «ens vam casar pel civil. Abans el vaig haver de presentar a casa, per descomptat. I el meu pare es va quedar amb la boca oberta perquè no podia entendre com ens havíem conegut. Era la de vella escola», recorda Anna rememorant una escena d’endevina qui ve a sopar aquesta nit.
«Al poble em preguntaven que com ho havia fet, si havia posat un anunci i coses d’aquestes», explica divertida. Tot és molt més simple: el món s’està fent cada cop més petit i una clicada d’ull arriba més lluny que abans.
