No sé si riure o plorar. Aquest cap de setmana s’ha convocat a Madrid una manifestació “contra la corrupció”. Milers de persones hi han anat per reclamar “regeneració política”. Però… aquesta gent, realment, es creu el que diu?
El problema no és la protesta en si, protestar és bo i necessari. El problema és qui convoca: un partit amb un llarg historial de causes, condemnes, malversacions, “caixes B”, comissions il·legals… Els casos Gürtel o Púnica, o el 3% de CDC no són episodis llunyans: són ferides obertes d’un sistema que massa sovint ha premiat el silenci i castigat qui denunciava.
Per tant, en un país com el nostre, on la corrupció ha estat un fet massa habitual, veure banderes, crits i pancartes reclamant honestedat quan molts dels manifestants fan servir la identitat d’un partit escarritxat per escàndols resulta, com a mínim, contradictori. I per a molts, un cinisme més que ofensiu.
No només com a ciutadà, sinó com a representant públic, com a algú que creu en la transparència i en la dignitat de la política, penso que és una provocació directa a la memòria i al sentit comú de tothom que ha lluitat i lluita per una democràcia neta. Que ha demanat comptes, que ha exigit explicacions, i que valentament ha denunciat la corrupció, tot i exposant-se a les conseqüències de qualsevol poder fàctic.
No volem un país on el que es pena és al fiscal i no al corrupte de torn. On qui denuncia és el criminal i no l’heroi.
Però no en culpo només als convocants. En aquest país la corrupció no està limitada a un partit: passa a molts nivells, en moltes administracions i en formacions de tot tipus: majoritàries, minoritàries, locals i nacionals. I mentre el sistema protegeixi els corruptes, mentre la impunitat siga possible, mentre el favoritisme o el clientelisme governen els contractes i les subvencions… qualsevol protesta se’n quedarà en pura demagògia.
Si realment volem recuperar la confiança en la política honesta, cal fer net, i de veritat. Apostar per la màxima transparència. Demanar responsabilitats individuals i col·lectives. Que els ciutadans exercim control efectiu, ja sigui fiscalitzant, demanant auditories o directament observant la gestió pública. I sobretot ser valents i valentes i denunciar si detectem irregularitats que afecten els diners de tothom.
No volem un país on el que es pena és al fiscal i no al corrupte de torn. On qui denuncia és el criminal i no l’heroi. On el poder fàctic i mediàtic, ataca al missatger i no a l’infractor.
Fins que no fem net, seguirem sense creure en la política honesta. I sobretot, seguirem sense confiar en aquells que, des de les institucions, continuen convertint el poder en negoci privat, la representació en interès personal, els nostres drets en moneda de canvi i els nostres diners en una arma de poder.
Per això, quan veig ahir els carrers de Madrid, penso que la regeneració no arribarà mentre esperem que la impulsin aquells que han contribuït al problema. Només arribarà si, com a societat, exigim institucions netes, controls efectius i una cultura política que no premiï la cara dura. O canviem les regles del joc entre tots, o continuarem atrapats en un país que confon poder amb repartidora i protesta amb màrqueting polític.
