Les Terres de l’Ebre són un territori estratègic per al futur de Catalunya, per al futur del litoral Mediterrani, per a l’obertura de l’interior aragonès al mar, i també per al futur d’un estat plurinacional. Al mes d’octubre de 2025, són el nexe d’unió entre Catalunya, el País Valencià i l’Aragó, tres nacionalitats, regions o comunitats autònomes, per les que avui en dia passa el futur. Sumen quinze milions d’habitants -una tercera part de la població estatal-, i són el centre del que ara s’anomena com a Eix o Corredor Mediterrani, i que massa vegades s’ha presentat només des de la nostàlgia dels temps passat (Corona d’Aragó i companyia).
Aquest estiu passat amb els incendis, o fa un parell de setmanes amb els primers aiguats, i ara amb la Dana Alice, els informatius de tot arreu has parlat del territori com a subjecte i amb personalitat pròpia. Fins i tot la poderosa RTVE obria un informatiu nocturn (en horari de màxima audiència) parlant del “barranc de Lledó” (limítrof entre Tortosa, Roquetes i Santa Bàrbara), quan fins fa ben poc aquest gentilici era utilitzat pels pagesos i poc més. I així ho fa fet tot el marco-aparell mediàtic instal·lat a la capital de l’estat espanyol (que fins ara només parlava del “sur de la província de Tarragona”, o “el bajo Ebro”), fet que suposa un reconeixement a tots els nivells, més enllà del testimoniatge geogràfic.
Aquest reconeixement mediàtic (i més), no està succeït per casualitat. Està profundament arrelat en la història de molts segles enrere, i més modernament, té un punt d’inflexió l’any 2001 quan el Govern de la Generalitat va començar a descentralitzar-se administrativament amb la delegació del Govern, i les direccions territorials de pràcticament tots els departaments. Un gest que va començar en força i que el territori, vint-i-quatre anys després, demostra que ha sabut vehicular i aprofitar, encara que el polititzat Tribunal Constitucional va ‘castrar’ la possibilitat que s’implantés la Vegueria de les Terres de l’Ebre, pas previ al reconeixement d’una nova província.
El que ara toca, davant del nou desastre que han patit les nostres comarques, i de manera molt especial la comarca del Montsià, és fixar-nos en l’important que són les grans infraestructures, com és el cas de l’autopista AP-7, i la via del tren gestionada per RENFE
Però no ens despistem en temes polítics, perquè ja sabem que els terminis són extremadament perquè hi hagi canvis estructurals. El que ara toca, davant del nou desastre que han patit les nostres comarques, i de manera molt especial la comarca del Montsià, és fixar-nos en l’important que són les grans infraestructures, com és el cas de l’autopista AP-7, i la via del tren gestionada per RENFE. Són dues grans infraestructures de l’estat que no estan a l'altura, i que no només són un problema més per al territori (que amb el Govern català ja ha anat millorant força les infraestructures de l’interior), sinó que poden arribar a col·lapsar econòmicament, o a frenar irresponsablement, el creixement econòmic de tot el litoral mediterrani. I això és molt i molt irresponsable i perillós, quan l’economia continua dependent del turisme i, per tant, d’una mobilitat moderna.
La situació que ara gestiona l’executiu del president de l’estat Pedro Sánchez, i els respectius governs autonòmics de les regions que tenen la cruïlla i punt de trobada a casa nostra, és la conseqüència de molts anys d’oblit per part del gran centre de poder, polític i econòmic, que es concentra a Madrid. Els executius que hi ha hagut a partir de Felipe González, d’ara endavant, s’han pensat que trencant el Corredor del Mediterrani salvaven la “sacro-santa unidad de España” i no han parat de tirar-se tret al peu.
L’antiga carretera N-340 és ara una via que ja no és visible com a eix de comunicació des de Perpinyà a Cadis, i tampoc ho és l’autovia A-7, que s’acaba abans d’arribar a Sant Mateu, i només torna a aparèixer a Vandellòs i el Miami, deixant un inexplicable forat quan travessa les nostres terres
Es pot anar de València i el seu entorn a Madrid, amb AVE, i es pot anar a Barcelona donant la volta per Saragossa i Lleida. I tot el nostre litoral, el que va de Sagunt al coll de Balaguer (antic territori d’Ilercavònia), oblidat en un cul-de-sac, malgrat tenir tres centrals atòmiques, el riu més cabalós de l’estat, i un delta i uns Ports que són un paradís per al nou món sostenible que socialment s’està reclamant, cada dia amb més partidaris i seguidors.
L’exemple més clar és que l’antiga carretera N-340 és ara una via que ja no és visible com a eix de comunicació des de Perpinyà a Cadis, i tampoc ho és l’autovia A-7, que s’acaba abans d’arribar a Sant Mateu, i només torna a aparèixer a Vandellòs i el Miami, deixant un inexplicable forat quan travessa les nostres terres. Ens costa que aquesta via es va abandonar, en bona part per culpa dels dirigents polítics del territori, incapaços d’arribar a un consens per les diferències d’on havia d’anar el pont a l’altura de Campredó, però és hora de posar-ho damunt la taula un altre cop. Com ja està fent també l’Ajuntament de Gandesa, que prepara una mobilització per reclamar la circumval·lació de Gandesa, ajornada durant dècades malgrat que té l’assignació pressupostària de l’estat garantida en molts pressupostos recents.
Cal arreglar el que els aiguats o els incendis malmeten gairebé cada any, perquè no és que arribe el canvi climàtic, sinó que ja és aquí. I ara el que cal és, elevar-se, i pensar a vista de dron, i a mitjà i llarg termini
El territori comença a tindre brots verds, com l’aposta per l’ampliació del polígon Catalunya Sud, el nou vial ferroviari per connectar-lo als ports de Tarragona i Barcelona; o els Fons de Transició Nuclear que comencen a animar l’empresariat, no només d’aquí sinó també de fora, com ho demostren diversos clústers que ja s’han posat les piles. Cal arreglar el que els aiguats o els incendis malmeten gairebé cada any, perquè no és que arribe el canvi climàtic, sinó que ja és aquí. I ara el que cal és, elevar-se, i pensar a vista de dron, i a mitjà i llarg termini.
Les Terres de l’Ebre tenen moltes carpetes, també històriques, damunt de molts ministeris de l’estat. La circumval·lació de Gandesa i el desmantellament de tres centrals nuclears, però també un servei ferroviari modern perquè la gent, visques a noranta minuts en tren de Barcelona i València, o a menys d’una hora de l’aeroport de Reus. I amb una A-7 que s’ha d’executar en la pròxima dècada, i perquè no, dibuixant un port dels Alfacs com aquell que en el seu dia es va dibuixar, i que hauria evitat molts damnificats entre Amposta i la Ràpita. I si a més hi ha recursos per redissenyar el nyap urbanístic dels anys seixanta i setanta a Alcanar-platja, ja estaria tot el més important arreglat o almenys ben encaminat.
Les infraestructures actuals no aguanten, ni aguantaran, la fixació de les danes o gotes fredes en un espai geogràfic que continua sent especial, dos mil anys després. Les tronades tenen una aturada permanent quan arriben a la serralada del Montsià, a la de Godall, o a qualsevol com de més de mil metres en l’extens massís dels Ports (d’Alfara de Carles a Morella, i més enllà). Un espai únic al món si li sumem a més a més el delta de l’Ebre, que demana a crits l’atenció de la Unió Europea i de l’estat espanyol, com a zona prioritària d’inversió pública en grans infraestructures.
