El cas Koldo no és només una causa penal més ni un episodi afegit al llarg inventari de presumpta corrupció vinculada al govern central. És, sobretot, un producte directe de la gestió de l’emergència sanitària i un test exigent sobre fins on arriba —i fins on no— la capacitat real de l’Estat per exigir responsabilitats quan actua sota pressió, amb controls afeblits i emparat en l’excepcionalitat.
La causa té el seu origen en contractacions realitzades a l’empara dels procediments d’emergència durant els primers mesos de la pandèmia, un marc legalment previst però especialment vulnerable quan la urgència redueix els mecanismes ordinaris de fiscalització. Aquell context va alterar procediments, va suspendre rutines i va accelerar decisions que, en condicions normals, haurien requerit temps, transparència i contrapès institucional.
La percepció que s’ha anat consolidant en una part significativa de la societat és que aquesta prova d’estrès no s’ha resolt amb criteris plenament iguals. La resposta judicial ha estat viscuda com a desigual segons l’àmbit de poder afectat i el tipus de responsabilitat examinada. En el cas que ens ocupa, la defensa apel·la, de manera legítima, a la presumpció d’innocència i a la cobertura legal de la contractació d’emergència. Ambdues són peces essencials de l’Estat de dret. Però la legalitat formal no pot operar com un blindatge automàtic quan existeixen indicis que justifiquen una investigació.
La jurisprudència ha estat constant a l’hora d’admetre la prova indiciària en causes complexes, sempre que els indicis siguin diversos, coherents i convergents. No es tracta de condemnar abans d’hora, sinó de permetre que la investigació avanci amb totes les garanties, ni abans ni després.
El debat, però, no pot quedar restringit a un sol nom propi. El cas Koldo obre una qüestió de fons que va més enllà d’aquesta causa concreta: com es va exercir el poder durant l’emergència i fins a quin punt el sistema ha estat capaç d’exigir responsabilitats amb criteris consistents a tots els nivells institucionals. Durant els mesos més crítics de la pandèmia, l’excepcionalitat va normalitzar pràctiques que, fora d’aquell context, haurien estat sotmeses a controls molt més estrictes.
És des d’aquesta perspectiva que una part de l’opinió pública observa amb incomoditat el recorregut fragmentat, lent o encara inconclús d’altres investigacions relacionades amb decisions polítiques adoptades durant la pandèmia, especialment en l’àmbit de la gestió de les residències de gent gran. No es tracta d’emetre judicis penals, que corresponen exclusivament als tribunals, sinó de constatar una asimetria en els temps i en la intensitat de l’escrutini judicial sobre fets amb conseqüències humanes greus.
Aquesta sensació de dissonància s’ha vist accentuada pel fet que una investigació nascuda també del context pandèmic ha acabat comportant la condemna i sortida del fiscal general de l’Estat, una conseqüència institucional d’enorme rellevància que contrasta amb la manca de resolució clara en altres àmbits igualment sensibles.
El risc no és la comparació de casos, sinó la percepció de selectivitat. Quan unes causes avancen amb determinació i d’altres s’encallen o es dilaten sense una explicació convincent, la confiança institucional se’n ressent. I la confiança, en dret públic, és un actiu fràgil: costa molt de construir i es pot perdre ràpidament.
La pandèmia ha deixat una evidència incòmoda: la mala governança, la temptació de l’opacitat i l’ús instrumental de l’emergència no tenen color polític. Quan l’excepció es converteix en norma, el control deixa de ser un fre i passa a ser un tràmit.
Per això, el cas Koldo no hauria de ser utilitzat ni com una arma partidista ni com un episodi aïllat. És una oportunitat per demostrar que l’Estat de dret funciona també quan els fets són incòmodes. Ni absolucions preventives ni condemnes anticipades: investigació rigorosa, garanties plenes i criteris exigents per a tothom. Perquè el que està en joc no és només el desenllaç d’una causa concreta, sinó si, davant la pròxima emergència, les institucions sabran exigir-se a si mateixes el mateix nivell de responsabilitat que, amb raó, exigeixen als ciutadans.
