L’any 2021, quan van sorgir les primeres eines que creaven imatges (o dibuixos) en base a una descripció feta via text, el resultat eren creacions estranyes, deformades i sense sentit. Tant és així que aquestes eines van passar desapercebudes fins fa relativament poc. Avui, amb les mateixes eines i el mateix text, és difícil diferenciar entre una imatge (i ben aviat, un vídeo) creada per IA, d’una real. Però, què és la intel·ligència artificial (IA) aplicada a la nostra vida quotidiana, quins riscos i oportunitats ofereix i, sobretot, quines aplicacions té en l’àmbit de la comunicació política?
Fins a la popularització dels primers cercadors web (Google va aparèixer a finals del 1997), navegar per internet era pràcticament impossible sense saber el destí exacte (l’adreça web concreta). No va ser fins a l’arribada dels cercadors que va sorgir l’expressió segons la qual, gràcies a internet “tenies tota la informació del món al teu abast”, ja que els robots (cercadors) rastrejaven per tu els continguts, i te’ls mostraven (potencialment) davant de qualsevol cerca.
Ara, la intel·ligència artificial suposa un pas més, en el sentit que no es tracta només de tenir tota la informació al teu abast, sinó de tenir “totes” les respostes al teu abast. Ho explicaré amb un exemple: si busquem una ruta turística per les Terres de l’Ebre via cercadors, aquests ens mostraran un enorme llistat (ordenat de més a menys rellevància), de pàgines web on, a priori, apareixen les paraules buscades. Però haurem de ser nosaltres qui fem la tria dels resultats, la comparació entre les diferents propostes, l’avaluació, i l’adaptació al nostre perfil sociodemogràfic, hàbits, gustos, etc. Fent la mateixa cerca amb qualsevol de les IA més populars, obtindrem una proposta concreta, tancada i adaptada al nostre perfil, actualitzada segons la informació que apareix a les pàgines web, i amb un llenguatge planer i entenedor. I tot això en pocs segons. Quina diferència, veritat? Per no parlar de la generació d’imatges, d’àudio, o de vídeo, entre les aplicacions més populars. Ah, i gairebé sempre de forma gratuïta.
Aquest canvi de paradigma té moltes aplicacions, diàries i molt pràctiques en l’àmbit de la comunicació política. Us imagineu estar enmig d’una tertúlia política, i necessitar unes dades molt concretes, o respondre a una pregunta, en qüestió de pocs segons, i sense haver de perdre minuts triant i remenant entre diverses pàgines web fins a trobar la dada? O crear ràpidament una fotografia / dibuix que il·lustri la teva proposta o crítica política, sense tenir problemes de drets d’autor, ni recórrer a bancs d’imatges amb recursos que clarament s’han enregistrat a l’altra punta del món? O identificar quins són els col·lectius principals als quals t’hi hauries d’adreçar, amb idees al respecte? O doblar (i no només subtitular) un vídeo polític teu, en els principals idiomes parlats a la teva ciutat, per a després mitjançant publicitat microsegmentada, que aquells col·lectius vegin i escoltin les teves declaracions en el seu idioma com si sabessis parlar-lo de sempre?
He citat aquí només quatre exemples bàsics, pràctics i útils, que mostren fins a quin punt la IA ens pot resoldre situacions quotidianes, també en l’àmbit de la comunicació política per a un alcalde / cap de l’oposició, dirigent polític o càrrec electe, per exemple.
I això és només el principi, ja que la velocitat a la qual milloren, s’actualitzen i amplien amb noves funcions les principals IA fan que cada sis mesos, aproximadament, dupliquin el seu rendiment. Però aquí també rau el seu risc més evident.
Una trucada en temps real a una persona gran des d’un robot d’IA que difícilment és distingible d’una persona a l’altra banda del telèfon. Un vídeo amb declaracions d’un polític creades mitjançant un generador que calca la veu i els gestos que circula per WhatsApp, o una imatge falsa també creada artificialment que es reparteix en una bustiada a un barri concret. Si bona part de l’èxit de les ‘fake news’ es deu a la manca de cultura i hàbits crítics per poder distingir una notícia vertadera d’una falsa, si a sobre que no tenim aquesta prudència, hi incorporem elements de fotografia, vídeo o àudio que són gairebé impossibles de distingir dels reals, la combinació resulta explosiva.
Davant d’això no només calen mesures legals (per exemple, amb l’obligatorietat de marcar com a ‘IA’ els continguts i la publicitat a les xarxes socials a la Unió Europea), sinó també un canvi d’hàbits, d’esperit crític, de desconfiança i de mecanismes perquè, sense aquests, en menys d’un any, serà impossible diferenciar un contingut real d’un creat mitjançant la intel·ligència artificial.
