Acabem d’encetar l’any nou. Encara fa olor a recent estrenat, com quan engegues les primeres vegades un cotxe flamant que ha recorregut pocs quilòmetres. Esta sensació, en què es barreja l’emoció dels viatges per fer i la temor que el vehicle s’espatlle abans d’hora, dura uns quants dies; els mateixos que segueixes escrivint la data amb el número de l’any anterior.
De fet, encara hi ha qui porta restes de confeti del cotilló del cap d’any a la butxaca de la jaqueta i, tot i haver passat Reis, segueix vigent la moratòria que permet desitjar-nos “feliç any nou!” amb les persones que no hem vist des d’abans de Nadal; una expressió, esta, que té molt bona voluntat, però la mateixa eficàcia que dir “que la força t’acompanye” o “cura sana, culito de rana”.
El nou any no pot ser feliç per a tothom: desgraciadament, algú haurà de morir per llei de vida o perquè no hi ha una llei que l’empare
Des d’un punt de vista purament estadístic, el nou any no pot ser feliç per a tothom: desgraciadament, este 2025 algú haurà de morir per llei de vida -“vells que tenen la campanya feta”, com ho defineix el piulador Rapitenc Sense Filtro- o perquè no hi ha una llei que l’empare i, fins i tot, algú la dinyarà pel pes de la llei. També pel sobrepès o per no tindre forces per aguantar la vida. O perquè la vida és més fràgil del que sembla i no saps mai quan et pot tocar el game over sense opcions d’iniciar una nova partida. De fet, en la present comunicació entre articulista i lector, només n’hi ha un que pot afirmar al 100% que està viu i no és qui ha escrit el text.
Més enllà de la incidència demogràfica i emocional de la mortalitat, este 2025 tampoc fa pinta de ser un any massa esperançador. En política exterior, ha arribat l’hora del circ. A la pista comandada pel cara blanca Putin sota l’atenta vigilància de les ombres xineses, surt el pallasso de rodeo Donald Trump amb el seu camarada Elon Iron Man Musk i la colla d’assessors del president reincident, que semblen sortits de la pel·lícula Doctor Strangelove. Tant de bo fes gràcia, però la veritat és que fa patir el que l’últim informe del CIDOB anomena “egopolítica”, una nova era marcada per la gesticulació i els personalismes.
Com les desgràcies mai venen soles, este 2025 pagarem més per l’electricitat, el pa, la llet, la fruita, la pasta i els ous. Quins ous! I, si ets fumador, prepara’t, perquè enguany van a per tu: pugen els preus i ben aviat no es podrà fumar a les terrasses dels bars. Ara, pitjor ho tenen a Milà, on no es pot fumar pel carrer a menys de 10 metres de distància d’altres persones. Potser baixarà el consum de tabac, però em jugo un paquet de Winston que
augmentarà la compra de cintes mètriques i la pèrdua de paciència per part dels ciutadans.
En el capítol presumptament positiu, este 2025 estarà disponible un fàrmac per combatre l’Alzheimer que, de moment, té un preu desorbitat; pujaran els salaris mínims i les pensions, però per baix del cost de la vida; i la intel·ligència artificial superarà la intel·ligència humana, una fita sobrevalorada tenint en compte com anem de justos de neurones.
Este 2025 serem un any més vells, és a dir, més ‘pals’ a les rodes i més ‘pèls’ a les orelles
Tot això sense comptar amb el simple fet que este 2025 serem un any més vells. És a dir, més pals a les rodes i més pèls a les orelles. Deia Sèneca que les persones sàvies no poden afectar-se per les desgràcies, però o ell estava equivocat o jo sóc més curtet que una lligassa, perquè a mi m’ataranten, i molt, les males notícies. Per això no miro Antena 3. I és que, com deia el nostre agro-filòsof Tarzanet, “quan n’hi ha prou, n’hi ha prou”. Així que, benvolgut 2025, no em demanes que alce l’aleta, perquè no em picaràs, pollastret!
Víctor Porres
Periodista