Estimats lectors i lectores,
No us deixéssiu enganyar pel titular d’aquest article ni el llegíssiu si en ell hi cerqueu les recurrents i més que necessàries idees bel·ligerants d’una ‘trentanyera’ feminista. Jo només soc una jove del primer món que intenta mutar, amb més o menys èxit, entre la vida adulta de prova i la de debò. El que trobareu en aquestes línies no és res més que un breu text d’autojustificació que he decidit escriure davant la por irracional que em genera, avui en dia, la possibilitat de convertir-me en mare en un temps més curt que llarg.
Des que m’he casat, aquells i aquelles qui creuen que hem vingut a la terra a fer evolucionar l’espècie sembla que tinguin via lliure per a condicionar, desinteressadament, les meves futures decisions. No ho fan en mala fe, n’estic convençuda. Fins i tot us diré que quan s’excedeixen en insistir sobre el perquè ser mare (que no en pare) és el millor regal que els hi ha fet la vida, jo, com si m’estiguessin narrant un llibre de ciència-ficció, les escolto amb una barreja de desaprovació i de tendresa.
I en aquest camí de descobrir qui soc i què vull arribar a ser com un eufemisme de crisi existencial, dubto. El problema és que la incertesa, el no saber què fer amb la vida d’un mateix o, en definitiva, la por, es criminalitza. Ves per on! A cas no és un sentiment primari que compartim tots els éssers humans i que sorgeix en nosaltres de forma involuntària?
Per un polític de 89 anys que afirma que la catàstrofe de la baixa natalitat del país és per culpa de les dones es veu que no. L’home no deu viure a la mateixa realitat que jo: un sistema que aparta el gènere femení del món laboral silenciosament, la impossibilitat d’independitzar-se treballant del que un/a ha estudiat deu anys després d’acabar la carrera o la moralitat generalitzada que un cos jugui un paper clau en l’acceptació dels humans en societat (el femení més que cap altre, innegablement). Per no parlar del cinisme de les xarxes socials o del vertigen de la immediatesa en un món que s’ha globalitzat en temps rècord.
Doncs clar que tinc por! Tot m’indica que el meu futur fill o filla no ho tindrà fàcil per ser feliç en aquesta societat
Doncs clar que tinc por! Tot m’indica que el meu futur fill o filla no ho tindrà fàcil per ser feliç en aquesta societat. I pels qui creieu encara que aquest és un argument pobre que, malauradament, servidora no pot canviar i ha d’acceptar, us invito a reflexionar sobre que cap convicció és més vàlida que una altra, ja que aquestes esdevenen per factors singulars i irrepetibles com són les vivències i contextos propis de cadascú. De moment, un el tenim clar: el de l’“España” del segle XXI. Però… i els altres?
En el meu cas, tinc un sostre càlid, una feina emocionant i ben remunerada, una parella responsable afectivament i emocionalment parlant, una família que no pot tenir més amor per regalar-li al seu futur net/a, nebot/da, cosí/na o fillol/ola. Però també tinc una mare extraordinària.
Avui puc afirmar que ella ha complert amb escreix els impossibles requisits que se suposa que ha de tenir una progenitora exemplar i una treballadora exitosa en un món on compaginar la vida personal i professional és il·lusori. Per la seva impecable tasca en la docència durant més de trenta anys i, sent els últims disset directora d’un institut, aquest 2023 l’han fet pregonera a les festes Majors de Flix. I si no n’hi hagués prou, tots aquests mèrits els ha compaginat amb regalar-me, fruit d’un amor incondicional, uns valors inclusius, progressistes i inconformistes que són invisibles a l’hora d’atorgar aquest reconeixement.
Per tot, mama, si algun dia vull ser mare, serà gràcies a tu. Si algun dia volem ser mares, serà gràcies a elles.
I sí, per un, la seva sempre serà la millor, perquè així són les mares: úniques en una professió de risc. Però, abans de jutjar les decisions dels altres respecte a tenir fills o no tenir-ne, pensa si tu has estat, ets o seràs capaç d’igualar o superar a la teva sigui quin sigui el temps en què t’ha tocat viure. Si la resposta és clarament afirmativa i l’has fet sense vacil·lacions, deixa’m dir-te que, o bé em sap molt greu la situació que has passat o bé, molt probablement, no siguis una dona.