Ja s’acaben les vacances. Tot i ser un enunciat neutre, és innegable que aquesta afirmació porta implícita, per la gran majoria de nosaltres, una càrrega negativa. S’acaba ja la sensació de no saber ni a quin dia som, la llibertat de poder fer amb el nostre temps allò que vulguem (fins i tot no fer-ne res!), la possibilitat de poder veure família i amics sense haver d’estar pendents del rellotge. Tornen les matinades, les presses, el voler tenir temps per cuinar i tenir una bona alimentació però acabar comprant un plat preparat, el desitjar tenir una estoneta per crear o per llegir però mirar la pila de feina per fer i haver-se de resignar. L’altre dia em vaig posar a fer una llista de totes les activitats que m’agradaria fer aquest any (com que soc professora, per a mi els anys comencen al setembre): anar al gimnàs, meditar, escriure poesia, seguir implicada amb el grup feminista del poble, fer música, continuar formant-me… i, evidentment, veure les meues amigues, la meua família, fer les tasques de casa, anar a comprar, descansar, tenir temps per mi sola… i, a més a més, treballar, com a mínim, 8h al dia. I pensar que, a sobre, ni tan sols tinc persones al meu càrrec. Buf! De sobte, vaig començar a notar una pressió al pit, veient que l’únic resultat possible si realment acabava fent tot això serien uns nivells d’estrès considerables. Repassant la llista, vaig veure claríssimament què era allò que menys em costaria de treure o de reduir: el fet d’haver de dedicar 40 hores setmanals al treball assalariat.

No em malinterpreteu, m’encanta la meua feina i no voldria deixar de fer-la per res del món. Però també és cert que de la mateixa manera que m’agrada ensenyar, també m’agrada molt escriure, meditar, fer esport i tenir temps per contemplar la vida i compartir-la amb aquells qui estimo. De fet, necessito totes aquestes coses per poder estar bé i fer bé la meua feina. Això fa que em pregunti, és realment tan descabellat imaginar-nos una realitat on el treball no ocupi el lloc central de les nostres vides?

Fa un temps vaig veure una pel·lícula amb uns amics, Els Camarades (1963, Monicelli), que tractava sobre les vicissituds patides pels obrers d’una fàbrica tèxtil de Torí del segle XIX que reivindicaven la reducció de la jornada laboral de 14 hores a 13 hores. Després de veure-la, una de les qüestions que va sorgir com a tema de debat va ser el fet que, durant l’últim segle, no hi ha hagut cap canvi pel que fa a la duració de la jornada laboral. Des de la vaga de la Canadenca, que va tenir lloc ara fa ben just cent anys i que va aconseguir reduir la jornada laboral a les vuit hores diàries, que no hi ha hagut cap altra gran reivindicació col·lectiva que hagi aconseguit conciliar encara més el treball amb la vida. Probablement, tenim tan integrat que hem de treballar vuit hores al dia, que no pensem que això és una realitat que podríem canviar. És cert, però, que, darrerament, la idea de reduir la duració de la jornada laboral de 40 hores s’ha anat popularitzant: sense anar més lluny, el passat mes de gener el grup parlamentari Más País-Equo-Compromís va fer pública una proposta per l’aprovació d’un projecte pilot per reduir la jornada laboral a 32 hores setmanals, repartides en quatre dies laborables. Aquesta proposta, però, va ser ràpidament desestimada pel govern de la Moncloa, tot i haver-hi nombrosos estudis que demostren que reduir la jornada laboral no perjudicaria la productivitat de les empreses.

Més enllà d’estadístiques i càlculs sobre la rendibilitat de la reducció de la nostra jornada laboral, penso que els éssers humans necessitem dotar la nostra vida de significat, sentir-nos realitzats i, tal com apuntava Marx a la seua obra Grundrisse, «desenvolupar les nostres capacitats i habilitats fins al punt de ser capaços de gaudir d’una manera polifacètica». És en aquesta mateixa obra que Marx parla del seu concepte d’«ésser humà ric», el qual s’allunya de la concepció de la riquesa com a quelcom purament material i la defineix com «el desenvolupament del potencial humà». Aquest gaudir de manera polifacètica del qual parlava Marx, però, difícilment té cabuda en l’actual jornada laboral, encara més si tenim en compte que cada cop més els treballs que realitzem tendeixen a l’especialització, obligant-nos a haver de renunciar a molts dels nostres potencials talents per haver-nos de dedicar només a una cosa en concret. Estic segura que la salut mental d’un gran percentatge de nosaltres milloraria dràsticament si tinguéssim més temps per dedicar a nosaltres mateixos i als nostres projectes, a la nostra família i amics i a la nostra comunitat. Més temps per passejar, per pintar, per cuinar, per ballar, per estimar, per cuidar. Per algun trist motiu, però, sembla impensable —i probablement aquesta és la victòria més gran del capitalisme— que avui en dia puguem arribar a unir-nos de la mateixa manera que ho van fer les treballadores de la Canadenca per reivindicar que, tot i que no estem gens malament, ens mereixem viure més i millor, que ens falta temps per a tanta vida.