A l’Espanya del 2021 els títols nobiliaris esgarrapen la xifra dels dos-cents. Entre comtats, ducats i marquesats el nombre de títols nobiliaris sumen cent-noranta-quatre. Tots ells esforçats treballadors productius i qualificats que fan pujar el PIB espanyol. Fills de l’Espanya “noble” i que avui dia són un llast.

De l’any 1947 al 1974 Franco -homes generós, caritatiu i amb una sensibilitat d’estimar al pròxim exquisida- va concedir quaranta títols nobiliaris, un vint-i-dos per cent del total de títols homologats per llei. El dictador va assumir les funcions de rei, i el primer que va fer com a defensor de la pàtria indissoluble va ser ennoblir els vencedors de la guerra civil espanyola. Tot i que sembla que la llei de Memòria Democràtica anul·larà els honors als protagonistes del franquisme. Difícilment creïble “visto lo visto” el que passa amb els papers de la Guerra Civil avui encara a l’Arxiu de Salamanca.

El costum de recompensar amb títols nobiliaris als col·laboradors del règim del “Generalísimo” es va establir com a norma el 18 de juliol, data que celebrava l’anomenat Alzamiento Nacional. Franco repartia títols de noblesa. Com el que reparteix cartes a una partida de guinyot fa uns anys al Ribera (bar emblemàtic de Tortosa). Gairebé tots els títols a reconeixement pòstum: José Antonio Primo de Rivera, els generals Mola i Moscardó, Onésimo Redondo, Queipo de Llano, Pilar primo de Rivera- fundadora de la Secció Femenina- i altres del mateix “perfil democràtic”.

L’altre amic de la democràcia -l’exiliat i emmalaltit fornicador-, durant el llarg (etern) regnat espanyol va concedir cinquanta-cinc dignitats nobiliàries. Entre elles la de duquessa a Carmen Franco (senyora de Meirás) i Carlos Arias Navarro (marqués), el del bigotet estil feixista “Franco ha muerto”. Si que és cert, però, que el seu fill (amb un nom que fa mal als catalans), en el del discurs del 3 d’octubre del 2017 -estirant de les orelles i de l’escrot al poble de Catalunya- no ha fet cap concessió de títol nobiliari. Probablement perquè de mantenir la tradició de regalar títols nobiliaris, l’actual monarca espanyol, és plenament conscient que les potes ornamentals del tro reial trontollarien encara més i aquests privilegis feudals no l’ajudarien a mantenir la poltrona. El grau social de noblesa per mèrits ( o sense mèrits) és una gratificació obsoleta i antipopular. I per a molta gent la mateixa monarquia és una jerarquia social caducada. Una prova d’aquesta argumentació de rebuig a la monarquia és la por (pànic) que demostra el CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) espanyol al’hora de saber que en opinen els espanyols. No fan cap tipus d’enquesta a la ciutadania espanyola referent al sí o al no d’una monarquia.

Però a efectes d’un català independentista i republicà només interessa una cosa: els calers que tot aquesta estructura monàrquica costa de manera proporcional als catalans i les repercussions (ideològiques i socials) que això comporta. Pel demés, que els espanyols puguin tenir el dret de triar.

Metge.