Un prestigiat comentarista econòmic deia recentment que hem d’enfocar els esdeveniments actuals amb les llums llargues. Penso que te raó, perquè unes llums molt llargues  ens permeten re-enquadrar les coses que passen, i així dotar-les de sentit.

Fernand Braudel, estudiant l’evolució dels preus, va detectar “tendències seculars”,  onades molt llargues, que també havien detectat altres historiadors i economistes, i que podia rastrejar fins al segle IX. Giovanni Arrighi, a El largo siglo XX (1994), opta per la idea de que les societats evolucionen a través de sèries d’impulsos innovadors intermitents, que assumeixen la forma de creixements successius en forma d’onades.

Les “tendències seculars” abastaven territoris que funcionaven com a conjunts relativament separats de la resta del món, anomenats “economies-món”, perquè eren mons econòmics en sí mateixos. En la història trobem economies-món com la Mediterrània, l’Índia, Rússia, Xina, etc., amb el seus entorns.

A Europa, l’hegemonia primer la tenien grups de ciutats, amb la primacia d’una d’elles, que concentraven els intercanvis a llarga distancia, l’activitat financera, etc. A vegades, en les transicions d’una àrea hegemonia a un altra, coexistien dos centres rivals durant un temps.

Després s’hi van afegir els Estats moderns, que donaven suport a les ciutats: la primera fou Amsterdam, amb el suport dels Països Baixos. El paper de l’Estat esdevingué clau per poder dominar per la força i econòmicament territoris llunyans. I, mentre Anglaterra era el centre econòmic, es van desenvolupar els mercats nacionals. Amb el pas dels segles, tot es va anar unificant en una sola economia-món.

A Europa, Braudel situa l’inici d’un primer “cicle” a començaments del segle XII, que dura fins a principis del segle XVI. Fou el període hegemònic de Venècia, acompanyada de Gènova i Florència. El segon cicle va des de principis del segle XVI a mitjans del segle XVIII. En aquest període, l’hegemonia va passar a Amsterdam i els Països Baixos. El tercer cicle va des de mitjans del segle XVIII a finals del segle XIX. L’hegemonia va passar a Londres i Anglaterra. El quart cicle es va iniciar a finals del segle XIX. En aquest període l’hegemonia va passar a Nova York (Wall Street) i els Estats Units.

Giovanni Arrighi  explica que les noves economies hegemòniques comencen amb una expansió comercial, continuen amb una expansió productiva, i quan aquesta xoca amb els seus límits, passen a una expansió financera, invertint els beneficis obtinguts en la pròxima economia hegemònica. Això ho va fer Holanda al finançar l’inici del domini anglès, Anglaterra finançant el creixement americà, i ho hem vist recentment amb els Estats Units finançant el desenvolupament de Xina, cosa que pot donar lloc a una nova hegemonia.

Europa forma part de la semi-perifèria o perifèria pròxima dels EE.UU. i ocuparia el mateix lloc amb Xina. Podem estar tranquils? Però Joseph S. Nye, a La paradoja del poder norteamericano (2002) deia que el món era unipolar quant al poder militar, multipolar quant al poder econòmic i dispers quant a les relacions transnacionals. Anem, d’alguna manera, cap a un món multipolar, com fa dècades que reclamen molts polítics i economistes europeus?

Per a entendre les “tendències seculars”, Braudel distingia tres nivells en la societat. Un primer nivell, és la “vida material”, els fonaments materials de la civilització, que determinen els “límits del possible”. Inclou demografia, alimentació, habitatge, vestit, energia, tècniques, moneda, consum, etc. Un nivell on predomina el bescanvi i l’autosuficiència, la base sobre la que es construeixen els altres dos nivells,

Rondo Cameron y Larry Neal, a Historia Económica Mundial (edició original 2002) descriuen similars períodes seculars de creixement demogràfic i econòmic, cadascun d’ells seguit per un període de relatiu de descens o estancament, amb un empitjorament de les condicions de vida. Alguns sostenen que aquestes ones eren en realitat mundials, perquè estaven relacionades amb les variacions climàtiques. En tot cas, són les variacions en els processos d’equilibri que estan a la base de les civilitzacions, com per exemple la relació població / terra cultivada, les que generen les “ones seculars”.

El segon nivell de la història, descrit per Baudel, és el pis dels intercanvis econòmics, dels mercats, arrelats en la civilització material, la seva base no econòmica. Els mercats estableixen vincles horitzontals, relacionant l’oferta amb la demanda i els preus. Aquesta és, per ell, la veritable economia de mercat, la del quotidià, el local, la de la competència, la circulació regional i nacional de mercaderies, la dels beneficis raonables.

Per sobre, en el tercer pis, i, segons Braudel, oposat als mercats, es troba el capitalisme, que defineix com a “contra-mercat”; és en el regne del treball assalariat i dels jocs de poder, on el capitalisme estableix el seu domini. El capitalisme operava, en els segles XV a XVIII, en el comerç a llarga distància, en els intercanvis internacionals, a través dels seus canviants centres hegemònics. Sense això no podia haver- hi capitalisme, ja que el seu desenvolupament requereix uns mercats amplis. Després, el capitalisme va penetrar en tots els sectors on eren necessàries fortes inversions de capital. No obstant, d’on deriva el seu poder és del domini de l’economia internacional, amb la complicitat dels Estats.

Es tracta d’un sistema econòmic que es desenvolupa gradualment mitjançant jocs d’estratègies de poder. Braudel diu que “el capitalisme i l’economia de mercat coexisteixen, s’interpenetren, sense confondre´s mai”. A La dinámica del capitalismo (1985) escriu: “hi ha dos tipus d’intercanvi: un elemental i competitiu, ja que és transparent; l’altre superior, sofisticat i dominant. No són ni els mateixos mecanismes ni els mateixos agents els que regeixen a aquests dos tipus d’activitats, i no és en el primer sinó en el segon, on se situa l’esfera del capitalisme”. I sosté que el capitalisme tan sols triomfa quan compta amb el suport incondicional de l’Estat

Karl Marx deia que la història és astuta, i provoca girs inesperats, amb resultats sorprenents. I ell mateix n’és un exemple, ja que, tot i que va criticar de manera molt dura el capitalisme, a El Manifest Comunista (1848) destaca repetidament la seva vitalitat i força, ja que genera un enorme desenvolupament de les forces productives. Podem treure algunes conclusions de tot això?

Del primer nivell: Ara estem vivint varies crisis simultànies de l’actual civilització material: xoquen el creixement de la població i de l’economia, així com les formes de vida actuals, amb els límits de la natura, els recursos i el clima. Tres grans sistemes que poden entrar en fallida, cosa que ens arrossegaria a tots. Tan sols un canvi profund de la nostra cultura material, base de les societats actuals, pot assegurar la nostra supervivència. Cal tenir present el que expliquen Cameron y i Neal: que en els períodes històrics d’estancament o depressió, es propagaven els desordres, els disturbis i les  guerres. Pot tornar a passar?

Del segon nivell: En la mesura que es creia que el capitalisme derivava dels mercats lliures i competitius, uns volien abolir-los per suprimir el capitalisme i els altres desnaturalitzar-los per deixar-li les mans lliures. Però resulta que tots dos estaven equivocats. Podem avançar cap a una societat millor sense destruir els mercats, convertint-los en instruments de racionalització a escala humana?

Del tercer nivell: Adam Smith va advertir que els interessos del gran capital sovint no coincideixen amb l’interès social general i, per tant, es necessiten Estats forts que sostinguin i protegeixin les societats. La proposta de Smith era fer competir als capitalistes entre si i acabar amb les pràctiques monopolístiques i els abusos, la qual cosa moderaria els beneficis i evitaria les concentracions perilloses de riquesa i poder, en línia amb el que feien els xinesos a l’època.

L’Estat xinès no volia que unes poques famílies es tornessin massa poderoses i establia polítiques per a evitar que poguessin consolidar el seu poder, renovant freqüentment les elits i promovent una major mobilitat social. D’aquesta manera, van evitar el domini del capitalisme. Així el país va arribar a ser pròsper però, al no fer la revolució industrial, va quedar en una posició vulnerable davant les forces estrangeres, que la van colonitzar.

Arrighi, a Adam Smith en Pequín (2007), escriu que “el fracàs del Projecte per a un Nou Segle Americà i l’èxit del desenvolupament econòmic xinès, presos conjuntament, han fet més probable que mai… la materialització de la previsió d’Adam Smith d’una societat de mercat a escala mundial basada en una major igualtat entre les civilitzacions del món”. Serà possible un canvi com aquest en la dinàmica mundial?

Segons Peter Drucker, la societat post-capitalista serà una societat d’organitzacions. Podem fer aquestes organitzacions diferents del capitalisme clàssic? Les empreses han començat a transformar-se amb, entre d’altres, la responsabilitat ecològica i social i la incorporació dels  stakeholders, és a dir, treballadors, clients, proveïdors i societat. Són passos petits, però… obren un camí?

Poc a poc van canviant les mentalitats i van prenent-se seriosament la crisi climàtica, l’ecològica i la social, que conflueixen. Una anècdota per a reflexionar-hi: el 1787, amb diversos una greu crisi de subsistència perllongada, la noblesa francesa es va negar a pagar cap impost. El resultat va ser la revolució del 1789; la seva curtesa de mires els va costar la vida. No val més mirar les coses amb les llums llargues?