Amb poques setmanes de diferència he passat de ser una privilegiada a estar atrapada als llimbs. Quan es va anunciar que els anomenats col·lectius essencials seríem dels primers en rebre la vacuna d’Astra Zeneca, vaig haver de mossegar-me més d’una vegada la llengua per no posar-me a l’altura de qui qüestionava per què els mestres o Mossos havíem d’anar per davant de la resta de ciutadans de franges d’edat similars. Després, quan hem començat a veure com tots aquests que ens assenyalaven anaven passant per la xeringa de Pzifer amb el somriure de “mira, al final t’he passat al davant”, hem callat novament amb resignació a l’espera d’una resposta responsable per part de les administracions competents.
Sempre he considerat que tinc ―o això crec― criteri per prendre les meves decisions: on vaig de vacances, quin llibre llegir, com vestir, amb qui vull i amb qui no vull estar, què voto… i per què ho faig. No sé si per un sa costum ―o potser insà― tendeixo a llegir la premsa, escoltar la ràdio i mirar algun programa de televisió, amb la informació dels quals configuro la meva pròpia visió del món i planifico ―i de vegades improviso― els meus passos, tot i que no sempre és així, perquè des de fa uns anys sembla que hàgim tornat a l’època de la Il·lustració, amb el lema aquell de “todo para el pueblo pero sin el pueblo”. Podem seguir, de moment, determinant quina roba ens posem, què llegim i a qui votem però no on volem anar com a societat i com a país. Sembla ser que necessitem ser tutoritzats, perquè encara no som majors d’edat.
Ara bé, aquesta setmana, de sobte i sense avisar, els que estàvem en els llimbs ens hem fet adults i, a partir d’una barreja d’opinions, ja podem disposar sobre la nostra salut: podem posar-nos Pzifer ―la “bona”, com en diuen alguns― o Astra Zeneca. La decisió caurà sobre la nostra consciència, informada i signada, si ens equivoquem, i sobre l’èxit de la sanitat pública, si l’encertem.
Seguint el meu hàbit d’escollir amb criteri, he llegit diverses fonts fiables en la premsa, he escoltat experts i he consultat a sanitaris del meu entorn. A molts d’ells els han preguntat que si haguessin de triar quina es posarien. Evidentment, com els que han pres la determinació de passar-nos la patata calenta a nosaltres, n’hi ha per a tots els gustos. Possiblement, la resposta més encertada és que la millor vacuna és la posada, tot i que no em resol el dilema que em treu el son des de fa uns dies.
L’esperança que em queda després de tot l’enrenou és que, amb sort, els nostres “tutors” s’acostumin a deixar-nos decidir i, potser algun dia, en permetin optar sobre quelcom més que on anar de vacances, quin llibre llegir i quina vacuna ens volem posar.