Al mes de març, just un any convivint amb la COVID, se’ns va demanar resumir el darrer any amb una paraula. Mig seriosament, mig de broma vaig dir: AIXADA! potser perquè encara em coïen les mans d’haver-la traginat aquell dia.
Fent honor al pare (pagès i venedor de mercat): amb l’aixada cavem, espedreguem, plantem, reguem i desherbem. I ho he viscut així de menuda. I sense haver-la tocat mai abans, l’aixada, és innegable que aquesta manera metòdica de fer les coses ha conviscut amb mi i la meua manera de ser, de treballar, de cultivar cada instant de vida.
No em remeto només al darrer any, que m’ha permès retrobar els orígens, confesso oblidats (que no renegats) durant massa temps. Un any en què hem donat valor al que no acabem d’apreciar. Un any en què hem despertat altres maneres de treballar. Però aquesta al·legoria a l’aixada i les seues funcions em permet analitzar (de manera subjectiva i en femení perquè li poso veu de dona) el període en què he tingut l’oportunitat de treballar per i amb la gent: la nostra gent.
I és que no hem fet altra cosa que cavar, espedregar, plantar, regar i desherbar. Cada dia, a cada instant. El secret: un gran equip. Un equip on mai no ha faltat la veu de les dones. Un equip que cuida fins el darrer detall. Un equip que es preocupa d’escoltar, de comunicar, de fer, d’avançar i de prosperar. Un equip que s’adapta als canvis de temps, que gestiona les barrancades, que comparteix la collita amb els veïns i les veïnes, que es preocupa cada hivern per si pedrega o no plou prou i que quan floreixen els camps ho celebra amb una gran festa.
I al final de la temporada, portem la collita al mercat. I obrim la parada. I sentim la remor de la gent. I els escoltem: “pos estes estan molt bé” “a mi estes no m’agraden” “i si fossen així o aixà?…” i xarrem, i en prenem nota… i més tard hi treballem per oferir-los l’endemà tot allò possible d’allò que ens han demanat. Sense voler córrer el risc de perdre res i sempre amb unes ganes immenses de donar-ho tot. Sabedors que no ho hem fet sols. Sempre amb la nostra gent; sense la qual el treball no trobaria cap recompensa.
I no n’hi ha més: només ganes de treballar, d’escoltar, i d’adaptar-se per millorar.
I quan passem d’estació tancarem la paradeta i caurem en l’oblit. Però si ho hem fet bé, només si aconseguim arrelar, les gotes de pluja faran germinar les llavors que han quedat al sembrat. I al final es veu que sí, que el secret també està en l’aixada (i en allò que hem plantat).