En aquesta època, sembla que molta gent, amb tot el que passa, troba complicat esbrinar on som. No és gaire sorprenent. De fet, al llarg de la història, els períodes confusos han abundat.
Una de les coses que a mi m’ha ajudat a entendre el que passa, o almenys això crec, ha estat reflexionar sobre què significava el neoliberalisme en el context de la història. Sempre em va semblar que hi havia alguna cosa que no encaixava. I crec que és una de les claus del que passa.

El neoliberalisme és un corrent del pensament econòmic i, alhora, un moviment social i polític una mica intrigant: per un costat, se’l sol veure com un moviment orientat a restablir les condicions per a l’acumulació del capital, i a recuperar el poder de les elits econòmiques, com sosté David Harvey, a Breve historia del neoliberalismo (2005). Però si el mirem de més a prop, resulta que era un moviment impulsat per professors universitaris, gent de les escoles de negocis, intel·lectuals, ideòlegs i similars. Els empresaris podien donar suport a un moviment que els rebaixava els impostos i eliminava restriccions legals, però no eren ells el seu motor, ni el dirigien.

Els impulsors del neoliberalisme promovien la desregulació, l’eliminació de les barreres al comerç internacional, el lliure moviment de capitals, les taxes de canvi flotants, l’obertura als moviments especulatius, les privatitzacions, etc.

Quina filosofia social hi havia darrere d’aquesta concepció? Antonio Ariño i Juan Romero, a La secesion de los ricos (2016), diuen que els neoliberals “propugnen en realitat una «disocietat»… una societat d’individus estrictament independents els uns dels altres… [que] fien a la llibertat individual i a la lliure concurrència la resolució de tots els problemes socials.”

Segons David Harvey el projecte neoliberal consisteix a desembridar al capital de constrenyiments. I explica que “alliberada de… les barreres normatives que fins llavors havien restringit el seu camp d’actuació, l’activitat financera va poder florir com mai abans… Això va intensificar el domini de les finances sobre totes les restants facetes de l’economia, així com sobre l’aparell estatal”.

Harvey afegeix que el neoliberalisme és una ideologia de classe. I la pregunta és: de quina classe? Naturalment, Harvey pensa en els “capitalistes”, però si mirem qui compon el moviment, podem posar-ho en dubte. Sembla que, sense adonar-nos-en, estem avançant per un terreny encara desconegut.

Ha-Joon Chang, a Qué fue del buen samaritano? (2008), parla d’una “classe dirigent neoliberal” i afegeix: “el programa neoliberal ha estat imposat per una aliança de governs de països rics encapçalada pels Estats Units i arbitrada… [pel] Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i l’Organització Mundial del Comerç. (…) Aquests governs i organitzacions internacionals estan recolzats per una legió d’ideòlegs. Algunes d’aquestes persones són acadèmics molt ben preparats que haurien de conéixer els límits… [del] lliure mercat, però tendeixen a oblidar-los… Junts, aquests diversos organismes i individus formen una poderosa maquinària propagandística, un complex financer-intel·lectual recolzat per diners i influència.”

Podem esbrinar quina és aquesta classe social, que és al darrere del neoliberalisme? Harvey ens pot ajudar, encara que ell no arriba a la mateixa conclusió, quan diu que “la neoliberalització ha vingut acompanyada d’una reconfiguració del que constitueix la classe alta. (…) Encara que la neoliberalització pugui haver-se referit a la restauració del poder de classe, no necessàriament ha significat la restauració del poder econòmic a les mateixes persones.” Quines són aquestes noves persones que han arribat a ser elits? El mateix Harvey parla de “l’ascens del poder de classe… dels alts directius que són els operadors decisius en els consells d’administració de les empreses, i… caps de l’aparell financer, legal i tècnic… [mentre] el poder dels… accionistes, s’ha vist en certa manera minvat… Els guanys especulatius també han fet possible amassar enormes fortunes en períodes molt breus de temps.”

La “classe social” que sosté el neoliberalisme ha impulsat la financerització de l’economia mundial i s’ha beneficiat de l’escalada especulativa de les darreres dècades. El mateix Harvey observa fenòmens que semblen confirmar-ho: “els privilegis derivats de la propietat i la gestió de les empreses capitalistes – tradicionalment separades-… [tendeixen] a fusionar-se mitjançant el pagament als alts directius (gestors) amb… amb drets de compra sobre accions de la companyia.” I afegeix: “el poder i la rellevància creixents dels financers i dels alts directius de les grans corporacions, així com el gran esclat d’activitat en sectors completament nous (com la informàtica) va canviar el centre del poder econòmic de la classe alta de manera significativa.”

Sembla que ens trobem davant d’una fracció del que Alvin Gouldner anomenava la Nova Classe i Richard Florida la Classe Creativa, que, com vaig explicar en un article anterior, estaria formada per dos segments: un nucli supercreatiu, on hi ha científics, dissenyadors, enginyers, etc., que l’any 1999 als Estats Units representava un 11% de la població activa, i els professionals creatius on hi ha executius d’empresa, advocats, financers, sanitaris, artistes, etc., que representava el 18%. Un segment d’aquesta classe, que participava en la gestió de l’economia, ha assolit posicions de poder econòmic, i en part polític. Si ho mirem en perspectiva històrica diríem que una part d’aquesta Nova Classe s’ha avançat al canvi de sistema. Aquesta fracció de la Nova Classe, que ha nascut i s’ha desenvolupat en els intersticis del sistema existent, encara no ha desenvolupat les bases del nou sistema social que s’està gestant. I ara, mentrestant, treu tot el profit que pot del vell sistema.

No és el que esperàvem de la Classe Creativa. ¿No era una classe que ens podia portar cap a una nova societat? Podríem pensar que alguna cosa no està bé. Per què passa això? Una manera d’orientar-nos és recórrer a èpoques de la història que, per analogia, en ajudin a entendre els processos actuals.

I la història ens mostra que no es passa directament d’un sistema a un altre, que hi ha unes transicions molt llargues, que el sistema anterior es desnaturalitza (el feudalisme es va transformar en una societat de nobles terratinents). I sembla que durant aquest període transitori una fracció de la classe emergent prospera en el si del vell sistema (és el que va fer la burgesia comercial, que va treure profit de l’anomenada revolució comercial entre els segles XV-XVIII). Molt més tard, una altra fracció crea noves formes de produir, noves estructures econòmiques, un nou tipus de societat (com va fer la burgesia industrial, amb la industrialització, als segles XVIII-XIX).

A principis del segle XVI s’estaven produint uns canvis institucionals que farien que els tres segles següents fossin molt diferents de l’època anterior, del feudalisme. Una fracció de la burgesia, la burgesia comercial de l’època, va participar en l’elaboració d’una ideologia econòmica, el mercantilisme, que l’afavoria. Encara que són èpoques molt diferents i fenòmens també molt diferents, poden trobar alguns paral·lelismes amb l’època actual, que convé, això si, prendre’s amb precaució.

El mercantilisme va donar respectabilitat als comerciants, amb l’argument que no sols s’enriqueixen ells mateixos, sinó també el rei i el regne. Hi ha historiadors de l’economia que defineixen als mercantilistes com a “cercadors de renda”, a tots els nivells, cosa que no tan sols va produir guanys, sinó que també va produir pèrdues per a la societat.

Alguns mercantilistes argumentaven que els salaris s’havien de mantenir baixos amb la finalitat de donar a l’economia nacional avantatges competitius en el comerç internacional. Per augmentar el volum de vendes d’algunes mercaderies, com el sucre, necessitaven tenir una producció barata, per la qual cosa van recorre a milions d’esclaus. Es va destruir molta riquesa per mantenir algunes teories equivocades.

Aquella fracció de la burgesia, la burgesia comercial, com ha passat ara amb la fracció de la Nova Classe a la qual ens estem referint, va penetrar en el vell sistema sobretot a través de les activitats comercials i financeres, així com de la gestió del vell sistema (Estat, organitzacions, institucions), no de les noves formes de producció. És a dir, a través del que, en la terminologia de Marx, se situaria en l’àmbit de la circulació i de l’aparell de l’Estat.

És adequat referir-se a èpoques tan llunyanes per mirar d’entendre el que passa ara? Amb molta prudència, sí. Thomas Piketty, a Capital e ideologia (2019), també compara l’època actual amb aquell període, si bé ell es refereix a la concentració de la riquesa en una minoria i a l’augment de la desigualtat (que sempre té conseqüències desestabilitzadores per al vell sistema).
Quines conclusions podem treure d’aquesta comparació històrica? Al meu parer, les següents: el neoliberalisme és un fenomen de transició. Que aprofita les febleses del sistema actual. Es desentén de les condicions de vida de les classes subalternes. I no donarà lloc al nou sistema. Altres fraccions d’aquesta classe, previsiblement, ho faran en un futur, que esperem pròxim.
El més probable és que ara, com va passar en els segles XV-XVIII, el vell sistema es vagi desnaturalitzant, però no canviarà a fons fins que una altra fracció de la Classe Creativa prengui les regnes de la producció per transformar-la.