Durant el darrer any s’ha parlat més d’Educació del que s’havia parlat mai. Hem ocupat hores del nostre temps mirant com aconseguir que el procés educatiu no es ressentís massa a causa dels efectes de la pandèmia i, principalment els mitjans de comunicació, han ocupat portades de diaris i han promogut programacions especials per poder analitzar la situació. Una primera pregunta que ens podríem fer és si això ha afavorit o afavoreix que s’hagi arribat a alguna decisió relacionada amb dedicar més recursos, tenir més evidències o proposar canvis a partir de l’experiència d’un any extrem com el que hem viscut.

Algunes de les dades que apareixen a l’informe del Project Syndicate evidencien que la Pandèmia va deixar 1.600 milions d’alumnes, de 190 Països diferents, sense escola i que aquest fet va tornar a fer visibles les bretxes econòmiques i la situació va contribuir a augmentar encara més les desigualtats socials derivades ara de les iniquitats familiars i de context per tal de poder garantir el dret a l’educació en igualtat de condicions. També va evidenciar una altra bretxa que és la digital. Aquesta segona no tant pel fet de no tenir accés a la tecnologia, que també, sinó més per la manca d’habilitats i destreses per poder-la aplicar en els processos formatius i poder promoure l’aprenentatge. Aquesta situació ha portat a parlar de “pobresa educativa”, un terme aquest que fins ara no s’havia utilitzat massa i que, de moment, ha vingut per quedar-se. Una pobresa que està clarament relacionada amb la bretxa cognitiva, aquella que té a veure amb la manca de capacitat per construir coneixement, entre altres coses.

Quan parlem de pobresa educativa no ens referíem només a escola, sinó que hem d’entendre-la des de la perspectiva de l’educació al llarg de la vida i de l’aprenentatge permanent. La generalització de l’ús de la tecnologia, la capacitat d’accedir a més coneixement del que poder gestionar i processar, el procés de globalització del món i de la societat ens han donat una quantitat d’informació i de recursos com mai havíem tingut, però també en aquest cas moltes vegades menys és més. Poca informació i rellevant és millor que molta i irrellevant, moltes eines tecnològiques sense saber molt bé quina és la seva utilitat ens aportaran menys que aquelles, tot i no ser de darrera generació, que s’hagin seleccionat a propòsit per aconseguir uns objectius d’aprenentatge concrets. Per últim, la globalització entesa com estandardització no tindrà mai un valor afegit. El tindrà si la considerem com un context on la diferència sigui veritablement un valor afegit i no una amenaça i on siguem capaços de tenir un escenari informal que ens faciliti informació de qualitat i contrastada que ens permeti crear coneixement.

Aquesta descripció ràpida del context actual i del paper de la tecnologia, que ja coneixem, necessita avançar en la direcció de poder ser una veritable eina per tal de millorar la situació de la ciutadania i evitar l’ampliació de les bretxes o, fins i tot, l’aparició d’algunes de noves. Però, com podem canviar la realitat que ens amenaça cada vegada més i ens dona la sensació que ens aboca cap a un futur on les desigualtats i la iniquitat serà molt més gran del que ara ja és? Des del meu punt de vista, crec que hauríem d’orientar les nostres accions en quatre direccions diferents.

La primera té a veure amb allò que Bauman, a principis dels 2000, va denominar “liquiditat” i que va aplicar a: l’educació, la societat, la cultura, i … Fins i tot a l’amor, per a referir-se a una realitat en canvi continu i on la tecnologia podria acabar tenint un paper més enllà de la d’un mer recurs provocant l’anul·lació de la voluntat humana, especialment la relacionada amb el consum (en sentit general). Formar persones amb criteri i crítiques serà fonamental perquè puguin gestionar la seva pròpia vida també en contextos digitals.

La segona, té a veure amb la necessitat de no caure amb el que Castells, en un article recent, denominava com la “Televida” o també la “amazonització” de la nostra vida quotidiana. Fet aquest que s’ha incrementat a causa de les restriccions de mobilitat i el tancament dels comerços que ens ha obligat i ens obliga a “teleconsumir”. El consum, per exemple, de plataformes de continguts d’entreteniment ha augmentat exponencialment. Vol dir això que tot el contingut d’aquestes plataformes no ens serveix per a aprendre? En sí, qualsevol cosa consumida amb criteri ens serveix per a aprendre, però, de nou, necessitem tenir les eines per poder fer-ho de manera responsable. Les possibilitats que ens ofereix el món digital tendeixen a infinit.

La tercera direcció que hauríem d’emprendre està relacionada amb la idea que aporta, justificada amb evidències, l’informe del Project Syndicate i és que el progrés és possible sense grans inversions. Dotar als sistemes escolars i a la ciutadania de més eines tecnològiques (ordinadors, tauletes, mòbils…,) no garanteix que minorarem les bretxes educatives. En moltes ocasions aquestes dotacions constitueixin una justificació política que no sol tenir evidències clares de l’impacte que ha produït en termes de millora dels aprenentatges i de la qualitat de l’educació. Potser es necessiten més suports a les famílies, més formació i quantitat de professorat, considerar l’accés a la xarxa com un dret fonamental…,

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.