Aquesta setmana el Congrés de Diputats tornava a demostrar que les possibilitats que l’Estat espanyol esdevingui un veritable estat plurilingüe són les mateixes que el Barça guanyi la Champions aquest any; és a dir, zero.

El cas és que diferents entitats culturals i socials dels Països Catalans, Galícia, el País Basc, Aragó i Astúries presentaven, mitjançant deu partits en representació al Congrés, una proposició no de llei en defensa del plurilingüisme. Text que va ser debatut en un Congrés integrat per gairebé un 40% de diputats i diputades procedents de territoris de l’Estat amb llengua pròpia.

La proposició instava el govern espanyol a actuar perquè el català, el gallec, el basc, l’aragonès i l’asturià, tot llengües cooficials, rebin el mateix tracte i reconeixement que el castellà; i que els seus parlants tinguin els mateixos drets i deures que es reconeixen al castellà. Així es demanava, entre altres coses, garantir l’ús d’aquestes llengües cooficials en totes les administracions públiques i les pàgines oficials de l’estat, a més de posar fi a la imposició legal exclusiva del castellà en la normativa estatal, que afecta àmbits com l’econòmic o l’etiquetatge.

D’entrada es donava per descomptada l’oposició frontal del PP, Ciutadans i Vox; partits que s’han caracteritzat durant la seva trajectòria per intentar reduir a la mínima expressió les llengües cooficials de l’Estat en benefici de la imposició del monolingüisme espanyol.

La prova del cotó, una vegada més, es centrava en el PSOE, partit que fa dècades pregona el plurilingüisme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat de l’Estat, però que en realitat, mai ha fet cap acció per fer possible que al Congrés de Diputats o al Senat, per exemple, els seus membres puguin la totalitat dels seus discursos amb les llengües cooficials.

L’actuació del PSOE ni va decebre, ni va sorprendre. Simplement es va acollir a la dita del mític radiofonista Jose María Garcia: “ni una mala palabra, ni una buena acción”. El PSOE va votar a favor dels punts de la proposició menys compromesos, però en canvi, va rebutjar aquells que haguessin permès posar fi a la discriminació de les llengües cooficials. La seva simple abstenció haguera fet possible poder superar els vots contraris de PP, Vox i Ciutadans, però no va ser així.

El partit que s’omple la boca de federalisme, pluriculturalitat, plurinacionalitat i plurilingüisme va rebutjar que les llengües pròpies gaudissin del mateix reconeixement que el castellà; que els funcionaris que presten serveis en territoris amb una llengua pròpia la coneguin; o que l’administració de l’Estat funcioni en les diferents llengües independentment de la ubicació de seva la seu (Corts, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Agència Tributària, Seguretat Social o empreses i ens públics com RTVE).

Joan Baldoví, diputat de Compromís, en la seva intervenció interpel·là de manera brillant els representants de PSOE, PP, Ciutadans i Vox: “Alguna vegada s’han sentit un pellroja a la seva terra? Jo sí. I aquesta democràcia té un deute amb els pellroges d’aquest Estat. Per això aquesta proposició no de llei va de democràcia, va d’igualtat de drets. Alguns parlen de separatisme i els veritables separatistes són aquells que no reconeixen el dret de la gent que hem nascut aquí a viure i a sentir amb la nostra pròpia llengua”.

Baldoví posava el dit a la llarga, perquè és evident que actituds com aquestes són les que reforcen el sentiment d’incomprensió i menyspreu cap a un Estat que no està disposat a garantir, respectar i potenciar la seva diversitat lingüística i cultural. A la vegada que reforça els arguments dels independentistes que veuen com l’única sortida que els ofereixen, si volen ser respectats, és la de tenir un Estat propi, no en contra.

El títol de separatista o separador per excel·lència el tindrien Aznar i el PP amb les seves actuacions de confrontació directa contra Catalunya, les quals van ser motor del creixement progressiu de l’independentisme a partir de principis de segle. Ara bé, la paràlisi i inacció, com va demostrar Rajoy, també poden ser un bon incentiu per fer augmentar el número d’independentistes, fet que el PSOE hauria de tenir present.

El suport a l’Art.155 i l’operació Illa per recollir els vots de Ciutadans, estableix una orientació del PSOE respecte a la resolució del conflicte polític de Catalunya que contrasta amb les intencions o insinuacions que provenen de l’autoanomenat govern més progressista de la història.
Aquest apropament a l’espai de Ciutadans per aprofitar-se’n de la seva descomposició i a la vegada cercar alguna aliança per reduir la capacitat d’influència dels partits independentistes al Congrés, limita encara més qualsevol acció de canvi cap a un Estat més pluricultural, plurinacional i plurilingüístic.

Si a més li afegim l’empara i protecció que el PSOE està donant al rei emèrit, el manteniment de la llei mordassa, la repressió via fiscalia, i la paràlisi de qualsevol avenç significatiu en la llibertat dels presos polítics i la taula de diàleg, s’entendrà perquè a Galícia, el País Basc i Catalunya cada cop hi ha més pellroges disposats a marxar d’un lloc on se’ls condemna a esdevenir una reserva índia.

Autor: