Els pícaros tornen a estar de moda. Uns per circumstàncies lúdiques, altres per desafortunades.
Algunes de les obres més importants de la literatura universal han fet que, tradicionalment, mirem amb simpatia els murris, que, nascuts en ambients desafavorits, han d’emparar-se en el seu enginy per sobreviure en una societat que els és hostil. Un dels més cèlebres és Lazarillo, amb qui no podem evitar empatitzar quan roba als seus amos per no morir-se de gana i, fins i tot, podem comprendre la venjança que exerceix contra el més despietat d’ells.
El mateix ens passa amb el simpàtic Lupin, el lladre cavaller creat per Maurice Leblanc i popularitzat recentment per Netflix. Com m’ha fet observar un bon amic i reconegut columnista ebrenc, no podem deixar de desitjar l’èxit de les aventures d’un noi que ha ressorgit de la marginació gràcies al seu enginy i, sobretot, a la seva exquisida educació.
En el món de la no-ficció, en què patim una crisi sanitària, política i social duríssima, ha tornat a aflorar aquest tipus de personatges. Ara, però, no són pobres desgraciats que esgarrapen quatre engrunes de pa o de formatge per no morir de gana, sinó que bona part són persones amb formació, representants polítics i alts càrrecs militars ―en les quals hauríem de poder confiar― qui, aprofitant la seva quota de poder, s’han posat els primers a la fila per posar-se la vacuna o n’han cisat unes dosis per als seus familiars.
Mentiríem si diguéssim que ens sorprèn. De persones sense escrúpols sempre n’hi ha hagut, però, què es pensaven, que no se n’assabentaria ningú? En la societat de la informació en què vivim, on tot està informatitzat, on els mitjans de comunicació esperen que una presa caigui en un parany per esbudellar-lo, no s’entén que els que van de llestos siguin tan babaus.
Tot que el gènere “picaresc” català no ocupa un lloc tan rellevant en la història de la literatura no significa que els murris no corrin entre nosaltres. N’hi ha hagut i n’hi haurà sempre per tot arreu ―ja diuen que feta la llei, feta la trampa―. Deu formar part de l’espècie humana. Fa pena que hagi de sortir el director general de l’OMS per demanar quelcom tan evident com que es respectin els protocols de vacunació per protegir prioritàriament els grups de risc.
El que diferència les noves versions del personatge amb els de la tradició literària és que els que estem coneixent darrerament ni desperten simpaties ni fan cap gràcia. Lluny de caure’ls la cara de vergonya, alguns han intentat explicar el seu comportament autoproclamant-se personal de risc, mentre que altres, carregats d’hipòcrita dignitat, han presentat la seva dimissió.
Veurem si properament escriptors/es atrevits/des els dediquen un gènere literari amb el qual passar a la posteritat com una mostra vergonyosa de la misèria humana. La sèrie, en aquest cas, no tindria cap gràcia!