Un nou alumne s’ha matriculat a l’escola del barri. És tan discret i silenciós que ningú sap en quina classe s’instal·larà. Tothom està a l’expectativa de quan arribarà i com es mostrarà amb ells. Estan acostumats que cada any arribin noves incorporacions. Ja se sap que uns van i altres venen, però a aquest la fama el precedeix i allí on ha estat no ha passat desapercebut.
N’hi ha qui diu que no el vol al seu costat, de cap de les maneres, i fins i tot es planteja deixar d’anar a l’escola per si de cas. Altres es mostren indiferents perquè ja estan acostumats a trobar-ne de tots els colors: matons, abusadors, empipadors… i aquest només en serà un més de qui caldrà fugir o bé enfrontar-s’hi. També n’hi ha que sembla que no se n’hagi assabentat i fa vida com si res, perquè està per damunt de qualsevol mal.
On la por s’ha afermat amb més contundència és entre el professorat, l’Equip directiu, el PAS i les famílies. No han parat de fer reunions per preveure tots els problemes que els pot generar, encara que tots van a ulls clucs i no saben com emprendre-ho després de rebre instruccions múltiples i variades. L’única certesa és que ningú el coneix prou com per a enfrontar-s’hi amb total seguretat, encara que els experts en aquest tipus d’alumnat els han assessorat amb més o menys rigor. Per tant, quan arribi, caldrà improvisar segons les circumstàncies i la rebel·lia amb què es presenti.
Hi ha qui ja l’ha mirat als ulls i se n’ha sortit amb més o menys èxit. Altres han sentit el seu alè al coll i fins i tot se’n troben que han patit greus conseqüències físiques i psicològiques de només sentir-ne el nom. Qui més està sofrint són els menuts perquè s’han d’acostumar a perdre allò que caracteritza la infantesa: l’alegria manifestada amb un somriure, ara amagat, l’abraçada reprimida, l’espontaneïtat avortada. Les aules i els passadissos dels centres han perdut la vida que els caracteritzava i els seus habitants es troben lligats de mans i emocions davant d’un perill invisible.
Ningú sap si finalment vindrà, quant temps es quedarà i com ens afectarà. El que està clar que és que la seva petjada marcarà una empremta per sempre i que, quan marxi, potser hi haurà alumnes, d’aquells que sempre cerquen la part positiva a tot, que trobarà a faltar alguna cosa que ens va deixar.