L’espècie humana creia (o encara creu, ves a saber) que controlava el sistema socio-natural. Ens hi sentíem (el món occidental) els amos del planeta, amb la capacitat de fer i desfer sense gaire temor. Sí, darrerament (parlo de la nostra generació) en ocasions han ocorregut problemes i problemes molt seriosos, però sempre han estat o locals o creiem que serien conjunturals i durarien poc (o que no va amb nosaltres, ja ho pagaran les properes generacions).

Sovint s’ha parlat de canvis de model, que hem de modificar el nostre comportament, que no es pot seguir així … Però no han deixat de ser, en realitat, més que cants de sirena o arguments que queden molt bé en debats, articles, llibres, conferències però a la pràctica ben poca cosa.. I vet aquí que estem des de març amb la sensació d’un cop de porta als nassos que ens ha he fet viure el nostre dia a dia amb un incertesa continuada.

A hores d’ara seguim sense saber si ens tornaran a confinar, si ens restringiran la mobilitat, si ens canviarà la feina, si les classes seran o no presencials al final… En fi, una llarga llista d’incerteses (i de crisis multi-dimensionals) en un context mental en el que necessitem certeses. Estem desorientats com mai. La ciència ficció ha de deixar de ser ficció i és molt real, quasi ja un retrat costumbrista. Com a botó de mostra d’incredulitat davant el que passa no hi ha millor (millor dit, pitjor) que el turisme aquest estiu: platges buides, restaurants i hotels tancats, oci limitat en unes imatges dignes del millor (pitjor) Kubrick. Però nosaltres seguim cercant certeses: i això fins quan durarà? es recuperarà el turisme al 2021? Quan ens recuperarem econòmicament parlant? Serà tot igual que abans? La ciència a corre cuita tracta de donar respostes (les que pot) de la manera més ràpida possible davant l’escenari … I aquí hi ha un dels primers ensenyaments de la pandèmia: feu cas a la ciència, financeu la ciència, feu cas al coneixement. Bé, i la segona, que el finançament de la sanitat pública no es que sigui necessari: està en la pròpia essència i ADN del paper de l’administració a l’economia!!! (juntament amb l’educació i la reducció de les desigualtats).

I, ja en el nostres cas, com serà l’Ebre del futur post-pandèmia? Millor? Tornarem a empitjorar més que la resta? Doncs ara si que respondré (conscient de les meves limitacions). Serà millor i no ho dic per optimisme natural (pot ser en part) sinó perquè amb la informació que tenim ara sembla que diversos vectors guanyen en importància, des del desenvolupament rural, el turisme als llocs poc densos o l’atracció poblacional de l’interior. Pot ser la post-pandèmia serà un nou període en el que Catalunya creixerà amb l’aportació territorial, i no tant a partir de l’acumulació d’activitat a les grans capitals. Pot ser la post-pandèmia oferirà un nou retrat d’una Catalunya territorialment més equilibrada i on l’Ebre sigui un dels màxims exponents del “denominat per alguns” desenvolupament de la perifèria. Pot ser …

Catedràtic d’Economia i director del Departament d’Economia de la Universitat Rovira i Virgili.