Faent camins dubtosos per la mar.” Ausiàs March.

La idea cristiana de la fi de la Història va ser represa per Hegel, que l’entenia com una manifestació del desenvolupament de l’esperit. Hegel considerava que l’Estat liberal era l’última evolució conscient de l’Esperit, ja que, a parer seu, el bon funcionament d’aquest Estat requereix un sistema jurídic basat en la veritat. Els filòsofs encara discuteixen si Hegel pensava que així la Història arribava a la seva fi (en el sentit de compliment de la seva finalitat: crear un context que permeti la llibertat humana, encara que no sigui la mateixa per a tothom), o si, malgrat tot, seguia entenent la Història com a “Història oberta”. Encara no hi ha consens al respecte.

A l’ombra de Hegel, Karl Marx va elaborar la seva pròpia concepció del final/realització de la Història, que ell preferia anomenar “la fi de la prehistòria”. A la Contribució crítica de l’economia política, del 1851, va escriure: “Esbossats a grans trets, les formes de producció asiàtiques, antigues, feudals i burgeses modernes poden ser designades com altres tantes èpoques progressives de la formació econòmica de la societat. Les relacions de producció burgeses són l’última forma antagònica del procés social … [ja que] les forces productives que es desenvolupen en el si de la societat burgesa creen […] les condicions materials per resoldre aquest antagonisme. Amb aquesta formació social conclou, per tant, la prehistòria de la societat humana”.

En les seves obres, Marx tracta d’esbossar una visió global de l’evolució humana que, a parer seu, demostra com l’organització de la societat de l’època havia de ser superada, a causa dels seus conflictes interns, per ser reemplaçada per una societat on desapareixien les classes socials i els conflictes corresponents. A aquest tipus de societat final l’anomena societat comunista, i, en una famosa carta a Vera Zasulich, la qualifica també, i potser més apropiadament, de col·lectivista.

Martin Nicolaus va publicar a Studies on the Left, el 1967, un estudi titulat Proletariat i classe mitjana en Marx: Coreografia hegeliana i la dialèctica capitalista, on argumenta que Marx es va deixar seduir per la “coreografia” hegeliana de la Història. Hegel distingeix en la Història tres grans fases: en l’origen una unitat poc diferenciada, seguida d’un període de diferenciació i lluita entre les parts que resulta creadora i que culmina en una revolució i, finalment, totes les parts se subordinen a una nova unitat orgànica, en una harmonia superior que era així la reconciliació de les parts amb el tot. Però, argumenta Nicolaus, l’encanteri de la dansa d’una successió de societats que formarien part d’un esquema general va quedar trencat en les anàlisis posteriors de Marx, a mesura que anava aprofundint en el funcionament de la societat i de la Història.

El mateix Nicolaus publicava a la New Left Review, l’any següent, El Marx desconegut, on explica com Marx, des dels seus pressupòsits teòrics, va veure venir canvis com que el conflicte entre empresaris i treballadors no destruiria el capitalisme, sinó que es desenvoluparia una nova classe mitjana mentre disminuiria la proporció de treballadors industrials, que augmentaria la proporció dels treballadors de serveis, etc. En obres manuscrites no publicades fins al segle XX, com els Grundrisse, Marx entreveia que la nova societat seria una societat en la qual no tot es regiria per la llei del valor i en la que el treball seria creatiu a tots els nivells, superant la divisió entre treball intel·lectual i treball manual.

Posteriorment a aquestes publicacions, el malestar en els països comunistes de l’Europa de l’Est, que es va manifestar en revoltes i, finalment, a través dels sindicats obrers a Polònia, va tenir la seva culminació simbòlica amb la caiguda del mur de Berlín el 1989, i va continuar amb una onada de canvis que va suposar la caiguda dels règims comunistes de l’Europa de l’Est.

A rebuf d’aquests esdeveniments, el 1992, Francis Fukuyama va publicar La fi de la Història i l’últim home on, reprenent les idees de Hegel i alguns dels seus deixebles, explicava que, si bé els marxistes creien que la fi de la Història seria la realització de la seva utopia col·lectivista, després de la caiguda del mur de Berlín el punt final de la Història era la democràcia liberal combinada amb l’economia de mercat o capitalisme. No creia plausible que poguéssim anar cap a una civilització superior.

Podem concloure, en conseqüència, que el capitalisme havia guanyat al comunisme o col·lectivisme? Si, en part (deixant de banda les truculències). Però la realitat resulta més complexa. De fet, és l’Economia Mixta la que va vèncer. El prestigiós Premi Nobel d’economia Paul Samuelson escrivia en un capítol titulat La moderna Economia Mixta del seu famós manual (edició de 2010): “Els mercats han obrat miracles… Però sense el tipus adequat d’estructura legal i política, i sense el capital social indirecte que promou el comerç i la inversió privada, els mercats també han donat lloc a un capitalisme corrupte amb grans desigualtats … L’èxit de les economies de mercat pot portar la gent a passar per alt les innombrables contribucions de l’acció col·lectiva. Els programes governamentals han ajudat a reduir la pobresa i la desnutrició i han reduït la plaga de terribles malalties … Una societat eficient i humana requereix les dues meitats de sistema mixt: el mercat i el govern. Funcionar en l’economia moderna sense tots dos és com intentar aplaudir amb una sola mà”.

En els anys recents, el mateix Fukuyama ha matisat la seva posició i ha acceptat que el que ha funcionat és l’Economia Mixta. En una entrevista de 2018, reflectida a New Statesman, ha declarat: “Tot depèn del que s’entengui per socialisme. La propietat dels mitjans de producció -excepte en àrees on és clarament necessari, com els serveis públics- no crec que pugui funcionar. Si et refereixes als programes redistributius que intenten corregir aquest gran desequilibri… en la riquesa, llavors sí, crec que… hauria de tornar. (…) un cert conjunt d’idees sobre els beneficis dels mercats no regulats, ha tingut un efecte desastrós… ha conduït a un debilitament… del poder de negociació dels treballadors… [i] al sorgiment d’una classe oligàrquica… que exerceix… un poder polític indegut”.

En el curs que va donar Raymond Aron a la Sorbona el 1955-1956, publicat amb el títol de 18 lliçons sobre la societat industrial, per tal de caracteritzar les economies modernes, Aron va utilitzar el concepte de societat industrial, que és aquella en què la gran indústria és dominant. A diferència de la societat agrària anterior, en aquesta la producció està separada de les famílies, l’economia s’organitza en empreses sobre la base de la divisió tecnològica del treball, les decisions es basen en el càlcul econòmic i no en funció de les relacions humanes, i el creixement es realitza sobretot a través de l’acumulació de capital.

Capitalisme i comunisme no eren, des d’aquest punt de vista, més que formes diferents de la societat industrial, força diferents, però amb la mateixa base tecnològica. Ara el que ha anat canviant és aquesta base, com ja explicava Daniel Bell a L’adveniment de la societat postindustrial. Un intent de prognosi social, publicada inicialment el 1973, on preveia el pas d’una economia productora de béns a una altra en la que predominarien els serveis, un canvi que ja s’ha produït. També preveia la transició cap a una societat basada en la informació i el coneixement, cosa que acabaria provocant canvis en les relacions de poder, les classes socials, la cultura i l’estructura social. El pas cap a una societat de la informació està ja bastant avançat, però el pas cap a una societat també del coneixement torba dificultats (com ens recorden cada dia Trump i Bolsonaro, Salvini i Orban, l’ISIS i els talibans, Kim Jong-un i els ‘odiadors’ de les xarxes socials, entre d’altres).

Per la seva banda, Peter Drucker, en el llibre La societat postcapitalista, del 1993, segueix una línia semblant, preveient una societat on el recurs principal ja no serà el capital, ni els recursos naturals, ni el treball, sinó els coneixements; una societat d’organitzacions de tota mena, on els seus gestors s’hauran de preocupar pel bon ús del coneixement; una societat innovadora en la qual les organitzacions promouran canvis constants; una societat descentralitzada, on caldrà responsabilitzar-se de les decisions; una societat amb un creixent sector social, amb voluntariat, amb solidaritat i amb promoció de la vida comunitària, etc. Drucker matisava que l’autèntic repte que ens espera no és la tecnologia, sinó perquè la fem servir.

Resulta difícil saber què passa amb els canvis socials i polítics. És normal. La gent que viu els períodes de grans canvis normalment no sap ben bé el què passa. Van passar 105 anys des que es va iniciar la Revolució Industrial fins que un diari la va denominar així. Els que van viure el Renaixement, van veure molts de canvis i turbulències, però no sabien que vivien “el Renaixement”: no podien tenir una visió de conjunt. Però, almenys, una cosa està clara: la Història no s’ha acabat.

I, encara que no resulti tan clar, la transició cap a un nou tipus de societat ja està en marxa. És aviat per saber com serà, perquè encara han de passar més coses que acabaran donant-li forma. Però podem veure algunes de les forces que contribuiran a cristal·litzar-la.