Ja fa algun temps que una firma digital -columnista- d’aquest mitjà de comunicació em va fer arribar una imatge a través d’una plataforma de missatgeria instantània en la qual es podia llegir Helen Keller, la dona que va vèncer la ceguesa i el silenci per a ser una icona de lluita. El meu desconeixement sobre aquesta dona era total i aquesta imatge va fer que despertés la meva curiositat entorn d’aquesta persona. Aquest va ser un dels motius que em va conduir a veure la pel·lícula El miracle d’Anne Sullivan -una obra de teatre que es va adaptar per a la pantalla gran i que està basada en la vida de la Helen Keller- i a buscar informació sobre ella.

Helen Keller és un referent -en majúscules i negreta- per a la humanitat, o almenys -segons la meva humil opinió- així hauria de ser-hi. Però, malauradament, per a la nostra desinformació -com vivim en un món fet a imatge i semblança de l’home caucàsic, aquell que és heterosexual, blanc i no té cap disCapacitat- tan sols ens arriben els referents masculins -com en aquest cas i per posar una comparativa pot ser en Louis Braille- i els femenins, ens arriben amb la informació deformada i en el cas de les persones amb disCapacitat -ja siguin del gènere que siguin- ens arriben deformades i idealitzades sota el concepte de “porno inspiracional” -encunyat per la Stella Young-. Aquest concepte s’utilitza per a definir el fet d’utilitzar a les persones amb diversitat funcional en el benefici de les persones sense disCapacitat i ser-hi la seva font d’inspiració. Dit d’una altra manera, el “porno inspiracional” agrupa totes les situacions en què les persones sense disCapacitat diuen que una persona amb diversitat funcional els resulta inspiradores pel sol fet de tindre una disCapacitat.

I això, com no podria ser d’una altra manera en aquesta societat avançada, és el que han fet amb la Helen Keller, tant en la pel·lícula -en aquesta ens predomina el record de com una nena amb la seva institutriu, l’Anne Sullivan, va aconseguir la seva unió amb el llenguatge a través de l’alfabet manual al costat d’una bomba d’aigua- que ve a dir-nos que la nena amb disCapacitat va aconseguir vèncer els seus desavantatges -una mostra més del “porno inspiracional”, com en la informació que he anat trobant. A la Helen Keller ens l’han deformat de tal manera que en la nostra memòria col·lectiva està gravada i congelada en la seva infantesa o com a molt en una adolescent, però és molt difícil de trobar-hi informació de com aquesta dona va dedicar la seva vida tant a la lluita per la transformació de la societat com activista social i com a sindicalista dels moviments de la classe obrera.

En definitiva, és millor presentar en societat a la Helen Keller ancorada en la seva infantesa, la qual mai aconsegueix ser-hi una adulta o més bé, emmarcada com una nena-adulta que només va donar suport a les organitzacions de persones invidents. Què no, per una dona, feminista, actriu, escriptora, política i que va dedicar part de la seva vida a defensar els drets de les persones més desfavorides en la societat capitalista dels EUA i així, elevar-la a una espècie de figura santa a imitar per les persones amb diversitat funcional i que les persones sense disCapacitat puguin alimentar més la seva insaciable gana de “porno inspiracional”.

Per finalitzar aquest article us deixo amb una de les múltiples frases que la Helen Keller va escriure en el transcurs de la seva vida:

“El món no avança només gràcies a les històries dels grans herois, sinó també gràcies a la suma de les petites empentes de cada persona treballadora honrada”.

President de l’Associació Funcional per la Integració Social (AFIS).