El 15 de maig de 2011 milers de persones indignades acamparen a diferents places de les principals ciutats de l’Estat per denunciar la situació sociopolítica i de crisi econòmica que s’estava vivint. Reivindicaven un sistema democràtic més participatiu, l’accés a un habitatge digne, a la vegada que es rebutjava la corrupció i es criticava el paper de la banca i les grans corporacions, entre moltes altres qüestions. Tanmateix, el qüestionament de la monarquia espanyola o la celebració d’un referèndum per instaurar una república a l’Estat no apareixia entre les principals reivindicacions.

Molts dels participants en aquesta mobilització s’integraren l’any 2014 en el naixement d’una nova formació política, Podemos; que venia a revitalitzar l’esquerra espanyola al crit de “Sí se puede”, i amb la voluntat  de provocar canvis importants. “El cielo no se toma por consenso: se toma por asalto” afirmà llavors el seu líder Pablo Iglesias. 

Es presentaven amb la determinació d’impugnar el règim del 78 i atacaren  la classe política dominant qualificant-la de “casta política”. Malgrat això la reivindicació d’una futura  república espanyola s’emmarcava en l’àmbit sentimental i simbòlic però no dins les seves prioritats polítiques.

Podemos venia a qüestionar el sistema però, com no podia ser d’altra manera, el sistema els va acabar assimilant fins al punt que avui dia formen part del govern espanyol. Amb tanta mala sort que amb la Covid i la crisi de la Casa Reial han hagut d’afrontar un dels moments polítics i econòmics més crítics de la recent història espanyola. La realpolitik no els ha deixat tampoc escapatòria, i com a part d’un govern en minoria són corresponsables de tot allò que el Consell de Ministres aprova. 

Així fins ara han beneït  actuacions difícils de pair, com per exemple, la recentralització de competències de les Comunitats Autònomes durant la declaració de l’Estat d’Alarma;  l’exigència als ajuntaments de transferir els seus romanents i superàvits municipals al Ministeri d’Hisenda espanyol; i més en clau ebrenca, el vistiplau al transvasament d’aigua de l’Ebre a Santander.

El problema gros però s’ha presentat amb la fugida del rei Juan Carlos perseguit per les informacions de comptes opacs a Suïssa des dels quals, presumptament, havia cobrat comissions il·legals. Fet que se sumava a altres escàndols reials silenciats i permesos durant dècades pels governs de PSOE i PP, molt ben explicats a la biografia no autoritzada, Un Rey Golpe a Golpe, publicada l’any 2000, sota el pseudònim de Patricia Sverlo.

Els partits sistèmics; PSOE, PP, Ciudadanos i Vox, acompanyats pel sistema comunicatiu, econòmic i judicial de l’Estat han emparat la fugida reial tancant files al voltant de la institució monàrquica i lligant la seva salvaguarda futura a la de la Constitució, per no dir a la unitat de la pàtria espanyola. Aquesta actitud ha contrastat amb l’absència de mobilitzacions ciutadanes d’indignats als carrers i l’actitud servil d’actors socials tan importants com els sindicats. Per tant tots tranquils perquè, de moment, està “todo atado y bien atado”.

Aquesta operació d’Estat per salvar la monarquia d’una crisi que amenaça l’estabilitat futura de la institució ha estat capitanejada pel govern espanyol i principalment pel PSOE. Aquest partit ha estat i és la clau de volta del sistema de la transició. És l’únic partit espanyol amb continuïtat a les Corts des de l’any 1978, i és qui des del govern ha impulsat els grans canvis de la democràcia espanyola;  i també, és amb qui des de l’oposició s’han fet les grans operacions d’Estat. Començant per l’entrada a l’OTAN, passant pels GAL, la fi d’ETA, l’abdicació del rei Juan Carlos i l’aplicació de l’ART.155. Per dir-ne algunes de rellevants. I un dels principals personatges que millor personificava aquest nexe i servei a l’Estat era la figura d’ Alfredo Pérez Rubalcaba.

La tranquil·litat del PSOE però es pot veure alterada per l’impacte que tot plegat provoqui en Podemos. D’entrada costa de creure que sent soci de govern Podemos no estigués al cas d’aquesta operació d’Estat. O bé estem davant d’un repartiment de papers entre socis, molt ben representant, o bé hi ha una gran deslleialtat cap a Podemos difícil de justificar.

Tanmateix veurem si les gesticulacions d’Iglesias i Asens són suficients per convèncer un electorat que va dipositar la seva confiança en un partit que havia de generar canvis estructurals del sistema al crit de “sí se puede”, i que arribats al govern s’han topat amb la impotència de poder generar qualsevol canvi, per petit que sigui. Pot la presumpta corrupció monàrquica, amb fugida inclosa, acabar trencant el govern d’esquerres? O bé aguantarà davant el risc de donar pas a un govern de dretes. Aquesta carta blanca, que fins ara ha resultat guanyadora per a la coalició de govern, amb la crisi monàrquica podria començar a tenir data de caducitat.

D’altra banda, després dels fracassos electorals de Podemos a Galícia i Euskadi, i amb unes eleccions catalanes a la vista, on la crisi monàrquica serà tema central de la campanya, En Comú Podem pot acabar sent el gran damnificat de les decisions dels seus ministres a Madrid.

I és que a la memòria encara ressonen les paraules de Pablo Iglesias, al Congrés fundacional de Podemos celebrat al Palau de Vistalegre:

“Una mayoría que sabe que el problema es que hemos estado gobernados por mangantes. Y dijimos basta. Dijimos que los que rompen España son los que tienen cuentas en Suiza. Sean del PP, del PSOE o de Convergència, no tienen más patria que sus cuentas”.

El temps dirà si amb el rei emèrit i la monarquia,  ¿Sí se puede? o ¿Sí se quiere?

Autor: