A París, el dia 15 de novembre de 1700, Lluís XIV de França coronava Felip V com a rei de les Espanyes. Es veu que els borbons volien crear un gran imperi i, de fet, es van expandir per mitja Europa.

La dinastia borbònica (en francès: dynastie des Bourbons o maison de Bourbon), sorgeix de la casa ducal de Borbó, originària de la localitat francesa del mateix nom. Els seus membres foren principalment reis de França (1589-1792, 1814-1830), del Regne de les Dues Sicílies (1735-1860) i del Ducat de Parma (1731-1860), entre altres títols. També va ser i encara ho és la casa regnant a Espanya (1700-1868, 1874-1931, 1975~) i la del Gran Ducat de Luxemburg (des de 1964). Però l’únic monarca que avui té com a primer cognom el de Borbó és Felip VI d’Espanya.

A París, a Nàpols i a Parma van ser destronats durant el segle XIX. Però en canvi, a Madrid es perpetuarien en el tron i s’han convertit en autèntiques en relíquies d’una manera de regnar que s’ha allargat fins avui des del fons dels segles.

Botifler és el malnom amb què a la Corona d’Aragó es va titllar els partidaris de Felip V de Borbó durant la Guerra de Successió al regne d’Espanya, que s’oposava al de maulets o vigatans, els malnoms que van rebre els partidaris de Carles III d’Àustria, de la casa Habsburg, que governava respectant els furs propis de la Corona d’Aragó (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord i altres territoris de la Mediterrània) i d’altres regnes peninsulars.

Des de llavors fins avui, el malnom botifler encara s’empra per referir-se als traïdors al país, és a dir, tots aquells que col·laboren amb els enemics de la nostra llengua, cultura i identitat. Es veu que el malnom prové de l’expressió francesa beau fleur (bella flor) en referència a la flor de lis de l’escut d’armes de la Casa de Borbó.

Els maulets, en canvi, van ser un grup partisà de valencians, vigatans a Catalunya, que donava suport a l’arxiduc Carles d’Àustria en la Guerra de Successió. Eren enemics dels botiflers, partidaris de Felip V de Borbó. Es creu que el nom de maulets fa referència al vocable mawla, que significa ‘esclau’ en àrab col·loquial.

Els Decrets de Nova Planta són unes lleis promulgades per Felip V que implantaren el règim absolutista com a model del francès. Fins llavors, els Àustries havien governat mitjançant un sistema de consells deliberatius i col·legiats, però amb els decrets de Nova Planta s’imposà un nou règim absolutista que es fonamentava en la «reial voluntat» del monarca com a font de tota sobirania.

Aquestes lleis absolutistes provocaren que el 1705 els estats de la Corona d’Aragó s’aixequessin en armes contra Felip V, proclamant com a nou monarca Carles d’Àustria, fet que provocà la Guerra de Successió (1701-1715). Les tropes fidels a Felip V reconqueriren els estats de la Corona d’Aragó (el regne de València i el regne d’Aragó caigueren el 1707, Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715).

Acabada la Guerra de Successió amb la victòria de Felip V, es promulguen els Decrets de Nova Planta als diferents territoris de la Corona d’Aragó, que queden sotmesos i unificats a les lleis i institucions castellanes. 

Acabada la Guerra amb el triomf de les tropes borbòniques, Felip V, invocant el «dret de conquesta» i acusant els catalans i valencians de «rebel·lió», va ordenar «reduir tots els seus regnes a les lleis de Castella», abolí els Furs i les Constitucions dels estats de la Corona d’Aragó. Prohibí i perseguí la llengua en tots els àmbits i usos.

Aquesta política repressiva reposava sobre l’animadversió ben provada de Felip V contra el país: “(…) los fueros y antigues usos de Cathaluña que es lo que se debe olvidar y lo que absolutamente tengo negado y abolido (…)” (28 de maig de 1715). 

Per això hi ha una vella dita valenciana que diu: “Quan el mal ve d’Almansa, diuen que a tots alcança” (les tropes de Felip V desembarcaren a Almansa per pujar amunt i devastar tot el territori de la Corona catalano-aragonesa).

Anys a venir, Isabel II, reina d’Espanya (1833-68), va ser el primer monarca espanyol que utilitzà aquest títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina als tres anys, fou declarada major d’edat als tretze. Durant la seva minoria actuà de regent Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. Va tenir molts amants i negocis. La revolució de setembre del 1868, que destronà Isabel, l’obligà a exiliar-se a París. Es diu que tenia una mena de monopoli encobert sobre el comerç d’esclaus.

Alfons XIII, un altre borbó proclamat rei en minoria d’edat; la seva mare exercí la regència,en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies insulars (tractat de París, 1898). Fou declarat major d’edat als setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre’s a les limitacions constitucionals i la seva inclinació envers l’Exèrcit. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Ena de Battenberg, que prengué el nom de Victòria Eugènia, i fou objecte d’un atemptat en plena desfilada pel seu casament, obra de Mateu Morral.

Afavorí el cop d’estat militar del general Primo de Rivera (setembre del 1923). S’iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era molt hostil.

L’antic règim del caciquisme espanyol estava en decadència. De fet, les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 mostraren que el país s’inclinava per la República i el rei va marxar. El 1936 aprovà el cop d’estat del 18 de juliol i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià als seus drets en favor del seu tercer fill, Joan, pare de l’emèrit fugit i avi de Felip VI, actual monarca.

En fí, uns perles, com heu pogut observar, amb una llarga tradició de corrupció, absolutisme i opressió envers el poble, i sobretot envers els catalans, a qui històricament han vist com a adversaris.

De  moment, el sainet borbònic continua, pareix que a Abu Dhabi i a Madrid. Però que no falte l’alegria. Aquí us deixo un cant de lluita i d’esperança.

 

EL CANT DELS MAULETS

Al Tall

 

Eixiu tots a casa que la festa bull, feu dolços

De nata i coques de bull

Polimenteu fustes

I emblanquineu els murs

Perquè Carles d’Àustria ha jurat els furs.

 

Enrameu de murta places i carrers

Abastiu de piules xavals i xiquets

Aclariu la gola amb vi i moscatell

Que no hi ha qui pare el pas dels maulets.

 

Vine Pilareta que et pegue un sacsó

Els peixos en l’aigua i els amos al clot

I si no l’empara el Nostre Senyor,

Tallarem la cua a Felip de Borbó.

 

Si l’oratge es gira en mal dels maulets

Vindran altres dies que bufe bon vent

Quan més curt ens lliguen més perill tindran

Passeu-me la bota i seguiu tocant.

 

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

Filòloga.