La Berta va sortir del CAP entre indignada i espantada. Portava al canell una manilla, que li havien volgut colar com a polsera, de color groc.
El malson havia començat una setmana abans, quan la seva filla li havia pregat que l’endemà la iaia no anés a dinar. Que per què ho havia d’anar a dinar la iaia, com cada dilluns, li va preguntar. La resposta va ser l’inici d’un seguit de preocupacions que l’havien conduït on era: havia estat en contacte amb un positiu de Covid-19. Calia estar aïllades fins que els fessin la prova.
Des de llavors el telèfon treia fum. Des de Sanitat els havien demanat confinar-se fins que els fessin la PCR. Calia escriure una llista exhaustiva de totes les persones en què havien estat en contacte des del dia X per poder avisar-les si era necessari. De seguida, la família va preguntar com es trobaven i si precisaven alguna cosa. Alguns amics i coneguts, inquiets, volien saber qui era el contacte positiu per si ells també havien d’estar alerta i exigien el nom i cognoms de tots els contagiats, i dels possibles, per posar-los una creu com a actuals i futures relacions, no fos cas que, en poc temps, es descobrís que les ones telefòniques eren transmissores del virus. Millor que no ens veiem en una temporada, fins que passi tot això. Ja se sap, com tens filles joves i surten, si no el tens ara el pots agafar en qualsevol moment…
Se’n va adonar que des d’aquell moment qualsevol acte lliure, íntim i personal, es convertia no només en públic sinó en qüestionat per tothom, fins i tot pels mitjans de comunicació: que si havia anat a un campionat de pàdel, que si una tarda havia estat en una terrassa amb un grup d’amics sense mascareta, que havia anat a treballar i no havia dit res, quan encara no ho sabia. Vaja, tot un reguitzell de “delictes” que ningú més havia comès.
La tristor i la mala llet li brollaven del cor. Quanta decepció! Menys mal que hi havia qui s’oferia per al que fos i quan fos. No et preocupis dona, tots ho podem agafar, tothom anem al mercat, a treballar i al bar a prendre una cervesa. No podem viure en una bombolla.
A aquestes paraules es va agafar com a ferro roent en sortir del CAP amb aquella polsera, necessària li havien dit, per tenir-la monitoritzada. L’estaven posant a tothom. “Mal de muchos, consuelo de tontos”, li deia la seva iaia quan era petita. Amb aquest sistema s’asseguraven que no es saltava l’aïllament i complia amb responsabilitat el seu deure. I li deien a ella, que mai havia passat el límit de velocitat, ni a l’autopista!
El telèfon va sonar. Qui devia ser a aquelles hores de la matinada? Es va tocar el canell i no portava la polsera. Potser tot havia estat un malson, o no. En mirar la tauleta de nit per saber l’hora que era, va veure, al costat del mòbil, el carnet que li havien expedit el dia anterior, presidit per una foto seva amb cara de Sí, tinc Covid, i què! (Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra).