Que la política va lligada a les aparences és un fet del que mai ens podrem desprendre. Tot i que sempre m’he sentit atret per la política, a la vegada em molesta profundament allò que molts polítics no volen ignorar i que domina les seves decisions baix el paradigma “tant hi fa el que és cert, si no el que és tingut com a cert”.

Sempre he cregut que si molts polítics han adoptat aquesta màxima, és precisament perquè una bona part la societat requereix aquesta actitud, o més ben dit, perquè els ciutadans, poder no individualment però si col·lectiva, castiga als representants públics sense miraments si a criteri de la majoria no reben una qualificació d’aprovat en tots els sentits.

Però entenent això, hi ha certs límits de manca de vergonya i sobreactuació que mai cap polític hauria de traspassar. Com a societat, també hauríem de començar a castigar, tant fort com sigui possible, que se’n fotin als nostres nassos, i especialment quan qui paga la festa al pallasso és el públic per al que actua.

Aquesta setmana em va semblar senzillament ultratjant i groller la “performance” preparada al Palau de La Moncloa per, en forma de “travelling” cinematogràfic, gravant amb una càmera als porxos en penombra de la portalada presidencial, enfocant a l’extasiat president que avançava pels jardins de Moncloa en la seva arribada des del Consell de la Unió Europea, i seguint-lo en moviment fins enfocar a tots els ministres, degudament instruïts per aplaudir-lo als passadissos, encara amb més penombra, per fingir que allò era una imatge robada i espontània.

No sóc psicòleg ni ho pretenc, però en veure l’escena no vaig poder fer altra cosa que començar a donar-li voltes per fer-me una idea de quin tipus de personatge pot acceptar que es faci un muntatge similar per enlairar la seva persona. Vaig acabar fent el que la majoria dels mortals, i accedint a internet vaig descriure a la barra del buscador el que havia vist; i vaja per on, el senyor Google em va portar directament a una pàgina que descriu els símptomes i causes del “Trastorn de la personalitat Narcisista”.

Les persones narcisistes necessiten atenció constant i a la vegada son exhibicionistes d’ells mateixos i arrogants. En general no encaixen bé la crítica tot i que hi ha molts psicòlegs que en aquest sentit  consideren que n’hi ha de “pell fina” i altres “d’inconscients” que no es senten ferits quan reben crítiques.

La necessitat d’aparèixer gairebé com un heroi li va venir a Don Narciso després de que els països que integren el club comunitari haguessin arribat a un acord que suposarà per a Espanya la recepció d’uns 140.000 milions d’euros en 6 anys dels que aproximadament un 50 % seran en forma de préstecs. Efectivament aquest acord no era per estar-hi trist, però en cap cas pot justificar tant ofenedor exercici de megalomania. 

En primer lloc, des del govern s’ha volgut emfatitzar la diferència de les polítiques seguides en comparació amb les de la Unió Europea al 2008, sense parar-se ni un segon a valorar que la situació que va causar la crisi d’aquell moment, l’excés d’endeutament en general, no tenia res a veure amb la actual, i per tant les mesures havien de ser també totalment diferents.

Els membres del govern també sembla que no siguin conscients que, al marge de certa emissió de deute mancomunat per part del conjunt de la unió europea, la resta de fons hauran de venir per majors aportacions dels països membres, la qual cosa vol dir que aquestes quantitats per als propers 6 anys no seran, ni molt menys, quantitats netes.

Però parem-nos un moment a pensar. El turisme a Espanya suposa uns ingressos anuals al voltant de 70.000 milions d’euros que aquest any es veurà reduït a la mínima expressió. L’hostaleria del país factura, vull dir facturava, gairebé 125.000 milions cada any. Si a sobre pensem en l’impacte sobre el consum que generarà l’increment de milions de nous aturats d’aquests i altres sectors, qualsevol pot arribar a la conclusió que abans de final d’any estarem vivint en una situació econòmica de post-guerra.

Mentre Narciso Sánchez es dedica, amb cor i ànima, a produir pel·lícules monclovites de celebracions i auto-bombo, els ciutadans que han pogut passejar els darrers dies per les costes dels país, coincideixen amb que les imatges dels hotels, bars i restaurants buits mostren la dura realitat que està per venir. Més val senyor súper-president, que quan acabi de desmaquillar-se al camerino vagi pensant on tindrà millors efectes posar la tireta a un pacient a punt de dessagnar-se per accident.

Advocat.