Encetem amb aquest article la primera d’una sèrie de reflexions sobre les paraules que se’ns han anat imposant en els últims anys i que demanen una clarificació. Paraules que demanen certes puntualitzacions ja que de tant fer-nos-les sentir solen ser utilitzades mimèticament, de manera acrítica moltes vegades i sense tenir en compte ni la seva etimologia ni la significació que fins aleshores havia estat acceptada. 

Ja se que el comú dels mortals no es para a reflexionar sobre les paraules que fa servir –o amb les que és atacat- en la seva vida diària, però els escriptors i els poetes sí que ho fem. De passada voldria deixar clar que jo soc allò més allunyat del que ara en diuen un ‘expert’, paraula també abusada semànticament en aquests últims temps i que ens donarà matèria per a un pròxim article. 

Només pretenem presentar –o agitar al davant dels vostres ulls- unes reflexions que poden anar de les més intranscendents a les més pregones, i que volen adoptar el to, la forma i la llargada d’aquells articles periodístics d’opinió que no dient res, diuen moltes coses. 

La paraula ‘protocols’ fa temps que m’omple d’angoixa cada vegada que me la trobo, ja que no acabo de captar la significació que se li dona actualment i no em recorda al que jo n’entenia fins fa poc. Jo entenia per protocol, un document o text notarial, un memoràndum que serveix de base a un tractat o conveni, o bé les actes d’un congrés (com els tan famosos  i introbables ‘protocols dels savis de Sió’), o un sistema de normes cerimonials i d’etiqueta que s’apliquen per a regular les formalitats en els actes públics… referent a aquest últim significat em pot servir d’exemple el fet que, treballant d’intèrpret de personatges públics, un parell de vegades m’he hagut de discutir amb els ‘caps del servei de protocol’ per mesures que em volien imposar i que, al meu parer, no havien de ser obligatòries, o almenys, mereixien ser discutides i consensuades, ja que no deixaven de ser unes normes de cortesia, de vegades obsoletes,  i que podien provocar l’efecte contrari al que es pretenia.  És també força emprat en el llenguatge informàtic el terme ‘protocols’ per a fer referència a les característiques i procediments que regulen l’intercanvi d’informació. I em sembla que aquest ús que se’n fa en Informática ha acabat enterbolint el seu significat encara més. I amb això toco el nucli del tema en el què volia entrar. 

Els protocols, aquests dictats o normes que es suposa  han de regular les relacions entre persones, entre professionals i entre i grups, és forçós que sien obligatoris? I perquè? On està dit? No s’haurien de prendre més aviat com a indicacions, consells orientatius més que com a directrius o normes d’obligat compliment?

Segons el diccionari català el mot protocol prové del baix llatí  protocollum, i aquest, del baix grec. prōtókollon, o sigui:  ‘full adherit a un document, sobretot en primer lloc, per donar-li autenticitat’

Llegint els Protocols dels Servei Català de la Salud, interpreto que són conjunts de mesures que s’han d’entendre més com a protectores que com a inquisitives, però en aquest sentit tampoc acaba d’estar clar si es dicten per a protegir els usuaris dels Servei Català de la Salud amb un millor servei assistencial o bé per a protegir els administradors i els equips directius enfront de qualsevol demanda o ‘responsabilitat penal’ derivada de l’actuació dels seus subordinats.

M’he llegit altres protocols d’actuació en casos d’emergència, d’incendi o d’amenaça de bomba i veig que diuen que les emergències ‘podran ser detectades’ per les persones del lloc i que ‘tractaran de controlar’ o bé ‘tractaran de fer això o allò altre’, amb la qual cosa dedueixo que aquests condicionals no signifiquen la obligatorietat de fer-ho. Jo ho interpretaria com a consells o indicacions per a poder estar més preparat al davant de qualsevol emergència, que com el seu nom indica serà imprevista i t’agafarà desprevingut.

En el cas dels protocols d’actuació en els centres escolars al davant dels casos d’assetjament, també es diu que s’entén que són pautes o criteris que no pretenen ser exhaustius ni coartar les iniciatives que puguin sorgir dels centres on aquests casos es detectin.

En el cas del protocol anomenat ‘Procediment d’actuació enfront de casos d’infecció pel nou coronavirus SARS-CoV-2’ se’ns diu que està basat en un document del Ministeri de Sanitat que parla d’estratègia de diagnòstic, de vigilància i control de la pandèmia, document que, per altra banda, està en revisió permanent.

Bé, amb aquests exemples espigolats de per aquí i per allà, les persones de seny deduïm que els protocols són el resum de les actes d’algun congrés de notables o d’una convenció d’experts on s’expressen les recomanacions que es fan als equips directius dels diferents estaments professionals, metges, professors, policies o funcionaris, perquè puguin exercir millor i de manera més eficaç –per a l’usuari, s’entén- la seva tasca de servidors públics.

D’aquí a interferir amb normes constrenyedores en la  llibertat d’actuació basada en el criteri i la iniciativa personal hi va una gran distancia. I més quan el protocol es basa en una manera específica d’aconsellar a les forces de l’ordre de mantenir immobilitzat un detingut, ai!, de tot això sorgeix la frase que sentim dir a responsables de tot pelatge: “revisar els protocols”, quan el que s’hauria de revisar és el significat que atorguem als protocols. Volen dir que hauríem de canviar la llei –quin procés més lent i difícil- o bé que hem en proveir de noves regles d’actuació als servidors públics? O bé que els aconsellarem de fer les coses d’una altra manera… au home, no sigueu així?

I és que l’idioma disposa de moltes paraules, i cadascuna vol dir una cosa diferent. Tenim la llei i tenim la norma. Tenim consells i mesures. Tenim regles, indicacions, directrius, dictats, pautes i criteris. I tenim els inefables protocols.

*Parlem del ‘Llit de Procust’ quan volem que les regles i les lleis de les diferents institucions creades per a organitzar millor la societat s’adaptin per força a les necessitats de tothom.