Molts cops les històries personals ens van duent per certs camins insospitats, d’altres, en canvi, van per separat i van seguint els seus propis senders, però alhora, i sense adonar-se’n, podrien estar més lligades del que un mateix podria pensar des d’uns inicis. Aquests dies, els meus pensaments, es van lligant entre tres histories, segurament per si soles no tenen res a veure, però juntes, em fan reflexionar sobre un futur incert.

La primera historia és sobre el Daniel Gil. En Dani és un amic de viatge a Barcelona, ell hi va cada dia a treballar, en canvi, jo vaig i torno cada setmana. Tots dos tenim les nostres vivències com a usuaris del tren, tots dos utilitzem aquest transport públic per anar a treballar, no és l’únic certament, però és el que fem servir pels nostres viatges. En Dani escriu sempre sobre la situació de la línia R16. Ell ens descriu una per una, totes les peripècies que vivim dins dels vagons els usuaris d’aquest mitjà de transport. Si vols, sempre el podràs trobar i seguir-lo a les xarxes socials (@_dgil) i podràs veure els seus comentaris i escrits al respecte, els quals, els usuaris ens sentim molt identificats.

La segona historia, radica en l’anàlisi que se’ns fa sobre els efectes de la Covid’19 dins del món laboral i les poblacions fora del radi de les grans urbs. Segons aquest, el teletreball esdevindrà, per fi, en una nova forma de relació laboral. Per tant, es consolidarà aquella reclamació que es feia a crits en molts sectors laborals. Personalment ja fa més d’un any que en faig de teletreball, el qual em permet anar a Barcelona menys dies i poder estar més temps amb la família. Segons l’anàlisi, aquest nou format de treball, permetrà sortir de les grans ciutats, i molts ciutadans buscaran instal·lar-se i viure en zones menys poblades, qui sap si pot ser un bri de llum i d’esperança per molts indrets del territori.

La tercera història és una visió en retrospectiva. No fa molt, abans de fer teletreball, estava, com molta gent, només els caps de setmana a casa. Aquesta situació ens va provocar un fet i una decisió a prendre. El fet és que no havia parlat tant de les Terres de l’Ebre i de La Sénia com aquests últims anys, però el que és d’interès en aquest escrit d’avui, és la decisió que vàrem prendre en el seu dia, ja que vam decidir fer el gran esforç d’anar i venir cada setmana, en pro a una qualitat de vida pels nostres fills. No se si la vàrem encertar, però sense cap mena de dubte, les ciutats tenen oportunitats, però referent a la qualitat de vida, la nostra és summament millor.

Com he dit a l’inici, aquestes tres histories es van unint, però sobretot, em van omplint de dubtes sobre transport públic, oportunitats i qualitat de vida. Dubtes com si les TE poden ser part d’aquests territoris que atrauran aquests teletreballadors, si som prou a prop i prou atractius per ells, si tenim aquell transport públic adequat per aquesta gent i un més que llarg etcètera.
No cal dir que els anàlisi són sempre una previsió, meditada, sense cap mena de dubte, però no deixa de ser un anàlisi, però personalment no crec que tot plegat acabi amb una gran fugida de les ciutats o àrees metropolitanes, per tant tampoc que esdevingui la repoblació de moltes zones rurals, com alguns poden o volen interpretar. Amb això no vull dir que hi hagin molts casos, que hi hauran, però no pas els suficients com esdevenir una migració cap a zones menys poblades. Les variants són molt diverses, però les tipologies de feina que s’adapten al teletreball i distanciada a varis quilòmetres de recorregut no en són tantes, però que alhora sigui compartit amb tots els membres familiars, fa reduir dràsticament el cercle.

Sens dubte que atractiu en tenim, ja no només paisatgístic, també arquitectònic, cultural, gastronòmic i com no, una qualitat ambiental envejable. Tenim dos parcs naturals amb dos ambients distints, poblacions mitjanes i petits poblets. Per tant, suficients motius per que el nostre territori en sigui un punt d’aquells punts per a pensar a venir a viure amb molta més tranquil·litat per la gent de les grans concentracions poblacionals de Catalunya, País Valencià i de l’Aragó.

El gran condicionant, en serien tenir bones comunicacions entre els dos punts. Poc haig de dir que sobre el tren, crec que és més que notori que en els seus inicis, va ser símbol de progrés i d’obertura d’oportunitats per moltes poblacions, però avui en dia, és un transport més a la ment de molts de nosaltres, però en cap cas el que va significar en aquells moments. Ara be, si l’anàlisi és encertat, i si realment, en contra del que he expressat anteriorment, té un efecte migratori invers, es a dir, de les grans ciutats a zones menys poblades , podria esdevenir, altrament, el transport públic i la connexió entre poblacions un eix central i cabdal, per tant, aquest, sigui el mitja que es vulgui o molts alhora, han de tenir unes característiques que s’adeqüin a les necessitats de tot plegat. Ens quedaria el transport públic per carretera, però se’ns dubte li falta encara molt per tal d’esdevenir un transport de llarg recorregut no contaminant, el qual, en serà un nou camí a recorre pel transport.

La política té dos clares vessants, per una banda tenim la gestió i per l’altra la creació de polítiques públiques, i ara toca la segona, però per això, s’ha de tenir visió de futur, ser ràpids, enginyosos, i hauria de fer-se entre tots, des de les administracions locals, passant per tot l’espectre polític i acabar amb totes les entitats socials. S’ha de treballar en conjunt i obrir els punts de reflexió i decisió, s’ha de treballar de valent, buscar sinergies per tal de tenir un transport públic ràpid i precís, però també preparat per treballar-hi en ell amb comoditat entre punts de connexió. Però també hem de tenir en compte que les nostres poblacions, i amb elles, les nostres terres, no perdin part de la seva idiosincràsia i aprofitar les oportunitat sense perdre la nostra essència, i aquí, hi entra tota la part cultural, social i econòmica que tenim els territoris com el nostres.

Si no ho fem, potser tornarem a perdre oportunitats, i si ho fem tard, aquestes ens vindran grans. Hem de pensar-hi, però sobre tot actuar si creiem que ens és realment una oportunitat.