Uns dels canvis que m’ha provocat en els meus hàbits aquesta pandèmia és que m’he fet un seguidor acèrrim del premi Nobel d’Economia, Paul Krugman. Aquest il·lustre i premiat economista té una columna d’opinió al prestigiós diari d’informació general The New York Times.

Des d’aquest diari americà de referència global, Paul Krugman escriu dels fenòmens econòmics que succeeixen en l’àmbit mundial, encara que darrerament s’ha especialitzat a criticar la gestió d’aquesta pandèmia per part del govern nord-americà encapçalat per Donald Trump i els efectes catastròfics que ha provocat en la població americana, tant en l’àmbit de salut com en l’àmbit d’ocupació.

La veritat de tot això és que al final te n’adones, reflexionant una mica, que allò important no és l’economia sinó la vida humana. Un fet aquest que qualsevol espècie del planeta Terra ho té clar, excepte els humans, els quals, més d’un amb un dèficit considerable de neurones cerebrals encara avui en dia, creuen que l’important són els diners.

I aquí ve una de les preguntes més interessant que ens podem fer. Si el més important és la vida humana, i tal com s’ha demostrat ara mateix que sense cura contra el coronavirus la millor solució és el confinament, com un jutge a proposta d’un fiscal pot prohibir el confinament d’una població?

Certament no vull ser mal pensat, però de la mateixa manera que entenem que l’economia és secundària, les lleis fetes pels homes davant el risc de provocar la mort de milers de vides humanes també ho haurien de ser. Però els humans, a diferència de la resta de les espècies que habiten el planeta Terra, són éssers racionals i intel·ligents. Éssers que ara mateix encara no han entès del meravellós que és aquest planeta que destruïm per guanyar un grapat de monedes de paper, que curiosament, en un procés hiperinflacionari no servirien per res ni tindrien cap valor, com va passar per exemple a l’Alemanya dels anys vint del segle passat.

Economista.