Estem entrant en el temps de pensar en què podem fer durant les vacances. En d’altres anys, hores d’ara, ja tindríem guardat bitllets d’avió, hotels, plànols de països exòtics a punt de visitar, quedades amb amigues i amics per veure on anàvem plegats… I aquest any res. No hi ha ganes de viatjar. De fet, sovint escolto: “estic cansada”, “vaig esgotat” o “algú sap com serà l’escola quan comenci el setembre?”

I és que el coronavirus ho ha canviat tot, potser també és ara que ens adonem més del valor de les persones properes, els paratges de l’entorn, el so que fan els ocells quan estem en silenci… A més, durant aquests dies, veiem com finalment poden començar a treballar algunes persones que s’havien quedat sense ingressos i totes i tots, segur, som més pobres econòmicament, però potser més riques i rics en valorar els petits regals que en dona la vida. Per tot plegat, aprofito aquest espai per a fer la meva carta del que vull per vacances, qui sap si us inspira a fer la vostra pròpia carta de vacances:

  • Una tovallola plena de sorra i polsim d’esperança per les persones que han perdut la feina.
  • Un banyador de platja i de riu de muntanya que mulli el verd dels paisatges i ens assenyali que, amb el medi ambient, no s’hi juga perquè ens hi va el futur i la vida.
  • Unes xancletes caminadores per recordar que els millors paratges els tinc al costat de casa amb les amigues, amics i persones properes.
  • Una gorra que només em tapi una mica el sol, perquè així m’adoni que darrera els núvols i les penes, ell brilla per a tothom.
  • Un vestidet ample per no oblidar-me que encara hi ha molt a fer en aquesta societat patriarcal i que, en temps de confinament, moltes dones han passat massa penes soles i aïllades, algunes convivint amb el seu propi maltractador. 
  • I per acabar vull, sobretot, un arbre que em faci ombra i tingui un seient, per a poder pensar en les persones que hem perdut i que no hem pogut acomiadar, en els sanitaris que han treballat més del raonable per a nosaltres i, per damunt de tot, tenir un pensament per a la nostra gent gran, perquè sense ells i elles ens quedem sense història i perdem les nostres arrels.

Bon estiu!

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…