A finals del mes de gener el president de la Generalitat, Quim Torra, anunciava que la legislatura ja no tenia recorregut polític a causa del deteriorament de la confiança mútua entre els socis de govern. A més també feia saber que anunciaria la data de les eleccions anticipades una vegada aprovats els pressupostos de la Generalitat.

Poc després, malgrat haver aconseguit l’aprovació dels pressupostos amb una triangulació sorprenent gràcies al vot favorable de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i  l’abstenció d’En Comú Podem; l’esclat de la crisi de la pandèmia feia saltar pels aires les previsions. Amb l’anunci de la convocatòria d’eleccions a Galícia i el País Basc, l’inici de la nova “normalitat” i l’aparició en escena del Tribunal Suprem fixant el 17 de setembre com la data de revisió del recurs interposat pel President contra la sentència d’inhabilitació pel cas de la pancarta dels presos polítics; el rellotge electoral es tornava a posar en marxa.

Ara per ara, més enllà de possibles grans rebrots que es puguin produir amb la Covid; l’únic obstacle  que atura l’anunci de la data electoral és la confrontació interna que viu l’espai “post convergent”. Un espai que de tant predicar i demanar unitat cap enfora resulta que era ell qui més desunit estava. Mentre el país resta a l’espera de com s’acaba resolent la batalla interna al voltant de Junts per Catalunya la precampanya dels partits no s’atura. El darrer exemple electoralista  el tenim amb l’allau de mocions presentades als Ajuntaments demanant la reobertura de la totalitat dels consultoris de salut i la mateixa prestació de serveis que abans de la Covid. De ben segur que amb el que està passant al Segrià s’haurà entès l’important i necessari que és seguir els protocols establerts pels professionals sanitaris, abans que els interessos dels qui pretenen aprofitar el neguit de la gent per arreplegar un grapat de vots.

La gran majoria dels observadors polítics del país coincideixen en apuntar que la convocatòria d’eleccions és necessària i urgent per afrontar amb claredat una nova etapa política marcada per la reconstrucció post-covid. Cal la formació d’un nou Govern de forces renovades que pugui afrontar amb cohesió i empenta la complicada situació social i econòmica que vivim. Establint un marc de relacions i negociacions amb el govern espanyol, sense el llast de noves convocatòries electorals a la vista; on l’amnistia, el referèndum d’autodeterminació, la gestió de les competències i el finançament autonòmic estiguin en el centre del debat.

Cal recordar que les darreres eleccions catalanes de 21 de desembre de 2017 es van celebrar sota una gran excepcionalitat i emotivitat, fet que va acabar comportant un resultat tant sorprenent com irrepetible, la victòria de Ciudadanos. Ara però, malgrat ser els mateixos els que serem cridats a les urnes, la percepció de la realitat és un altra. Així doncs, encarem una campanya electoral on caldrà veure fins a quin punt el debat de la gestió s’imposa al debat de l’emoció; el de la unilateralitat al de la negociació, i el de la ruptura al de la reforma. Depèn de quin s’acabi imposant i millor connecti amb l’estat d’ànim de la ciutadania el resultat de la victòria es decantarà cap a un lloc o cap a un altre.   

En el cas de les Terres de l’Ebre els partits polítics, a més a més, no haurien de subestimar el debat territorial perquè la situació de la Covid ofereix també noves perspectives i oportunitats que hauríem de poder i saber aprofitar. Sabent però que moltes d’aquestes transcendeixen l’àmbit català i corresponen, encara, a l’àmbit espanyol, començant per la protecció del Delta i acabant per la gestió dels serveis ferroviaris.

Ara per ara, com diu la dita, el més calent és a l’aigüera, i mentre la convocatòria electoral no arriba tingueu tothom un bon estiu, i siguem prudents. 

Autor: