Tot el món coneix els beneficis que té practicar esport i fer una dieta equilibrada. Aquests hàbits són sinònim de salut i benestar, a part de reduir l’obesitat i també reduir factors de risc per a moltes malalties coronaries. El fet de repetir conductes bàsiques per a la supervivència (alimentar-nos, tenir sexe, moure’ns per escapar de possibles perills,…) és degut a que el nostre sistema nerviós central ens recompensa alliberant dopamina quan ho fem. Aquest neurotransmissor ens proporciona plaer i en conseqüència ganes de repetir. Per tant, entenem que fisiològicament parlant aquesta dinàmica es correcta. Tot i que controlar-la és responsabilitat nostra.

Com tots els nínxols de mercat l’esport i la seva nova filosofia és un d’ells i darrera d’aquest hi trobem el negoci. Aquest si el vestim amb un bon màrqueting, unes plataformes adequades i acompanyat d’eslògans ficats en boca de grans figures del món de l’esport, podem transformar el que era el ‘tonto’ del xandall (als anys 80), en un superheroi. Però aquest nou superheroi, se’ls ha de gastar en accessoris per fer exercici (des d’uns mitjons a una bici d’uns quants milers d’euros). Sempre en favor dels fabricants, i en detriment de la nostra butxaca i el sentit comú. Ho dic perquè no hi trobo cap resposta (al menys racional) que justifiqui que una persona que no té ingressos vinculats a la seva imatge o rendiment en una competició esportiva, hagi d’assumir la despesa que suposa adquirir productes dissenyats per a professionals. Es a dir, ens han fet creure que necessitem productes professionals encara que anéssim a donar una volta per la via verda (dificultat molt baixa). Aquest màrqueting és també el que fa que tothom pugui publicar les seves activitats o records personals en plataformes digitals. D’aquesta manera sembla que estigues competint, sense fer-ho. Competir de veritat encara suposa molta més despesa.

Si ens ho fiquem a pensar, és una màquina de màrqueting perfectament ajustada i calculada. Tot rau al fet de relacionar l’esport amb la salut, i la salut és una necessitat bàsica. Si ho necessito m’ho he de comprar, ficats a comprar, agafo el millor material (com un professional). Un cop ho tinc, faig una activitat esportiva i la publico a l’Strava, a més hem sento bé física i psíquicament i veig les marques i activitats dels altres. Fet que fa que m’hagi d’esforçar per millorar el temps d’ahir. Fins a qui, tot controlat. És oci i a més sà. Ara bé…a partir d’aquí és quan podem començar a perdre el control. Podríem experimentar frustració, irritació o sentir-nos malament si no fem esport, deixar d’acudir a esdeveniments socials i familiars perquè sabem que no menjarem bé, i que per tant a l’endemà no entrenarem bé. Tot plegat fa que poc a poc ens allunyem del l’ambient social i familiar per centrar-nos en realitzar exercici. Aquestes conductes i algunes més són les que ens farien arribar a patir un possible cas de vigorèxia. Aquesta és l’altra cara de la moneda, la que no tothom coneix. Es sabut per tothom que les tabaqueres feien gala dels seus cigarrets i incitaven al seu consum. Aquesta realitat va estar present a les nostres vides durant molts anys a través d’eslògans, campanyes publicitàries d’altíssim nivell i veient actors i actrius fumant. Però les autoritats sanitàries d’arreu van començar a alertar de les conseqüències que sofrien els fumadors després d’haver-ho fet al llarg del temps, i van ficar-hi fil a l’agulla.

S’ha explicar bé on està la línia, el que suposa fer esport de forma excessiva i obsessiva amb les conseqüències que en deriven. Ara poder toca centrar-se en altres realitats i adaptar les campanyes publicitàries en funció de les patologies actuals.

Autor: