Hi havia una vegada un planeta mooooolt i mooooolt proper, on animals i plantes vivien governats per la mà equilibrada de la Natura, que el mantenia sa i fort. De tant en tant, l’hàbil líder havia de lluitar contra forces que desestabilitzaven el seu regne durant períodes més o menys llargs, però amb l’ajuda de la Paciència i la Constància sempre aconseguia redreçar el que semblava incontrolable.

Amb els anys, es va incorporar en aquell món un altre ésser, extraordinari per la seva intel·ligència i habilitats: l’Home. Tant ho era que, més aviat que tard, se’n va adonar que no en tenia prou amb compartir a part iguals els recursos que hi havia, sinó que en necessitava més que els altres, als quals considerava inferiors. En aquell moment van aprofitar per instal·lar-se i quedar-se l’Egoisme, l’Abús i l’Explotació, acompanyats de tota una colla d’amistats que gaudien del poder adquirit.

Els segles van anar passant i van continuar entrant en joc forces que pretenien desestabilitzar el planeta, com la Revolució Industrial, les Guerres Mundials, les Catàstrofes Nuclears… contra les quals la Natura gairebé no tenia armes amb què combatre, ja que l’Home s’havia aliat amb l’enemic, creant-lo i alimentant-lo, i engendrant altres personatges com el Primer i el Tercer Món, la Desigualtat, la Fam, la Pobresa…

El poder de la Natura era cada vegada més minso, se sentia dèbil, desvalguda. Els seus súbdits més estimats, els Arbres, l’Aigua, els Peixos, les Aus, els Mamífers, els Insectes… es trobaven sota la voluntat implacable de l’ésser que havia arribat més tard i que se n’havia fet l’amo. Sense saber com reconduir la situació i recuperar les regnes, no perquè li agradés manar sobre els altres, no ―la Natura no havia estat mai manaire―, es preguntava un dia i un altre com aconseguir que la seva estimada Igualtat acompanyés tots els habitants del planeta. Recordava amb nostàlgia quan no hi havia fronteres, els recursos es consumien amb sostenibilitat i, tot i que la seva amiga la Certesa badava de tant en tant davant de la Malaltia i el Patiment, es podia dir que després de la Tempesta venia la Calma.

Els Humans, especialment els que residien en el Primer Món, darrerament, s’havien apropiat de la Certesa, planificant cada pas que feien i que farien, sense tenir en compte que ells mateixos acabarien convocant el seu pitjor enemic, la Incertesa, atreta per un ésser insignificant, el Virus, qui, menyspreat per la Falsa Seguretat, va demostrar a l’Ésser Humà la seva fràgil debilitat.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest MÓN ja s’ha fos.

Escriptora. Doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura per la URV. Catedràtica d’Institut i professora associada de la URV.