O potser millor dit: música enllaunada. Esta sensació és la que hem tingut molt(e)s mestres i professor(e)s de música després d’estos tres mesos que han durat lo confinament i les fases de desescalada a causa de la Covid-19. Tres mesos que s’han fet llargs, molt llargs… i pesats, molt pesats. No només per a natros sinó també per als alumnes, mares i pares. I ara mos queda preparar lo nou curs, cosa que serà més complicada que cap altre estiu anterior: adaptar espais dels centres educatius, reestructurar grups, modificar activitats i assignatures per a que, si hi ha un rebrot (que, al pas que anem, no m’extranyaria gens…), no mos torne a agafar en fora de joc.

Si en los últims mesos s’ha mostrat clarament que l’ensenyament general no està pensat per a fer les classes de manera telemàtica, a excepció de les universitats virtuals com la UOC o la UNED, imagineu-vos l’ensenyament a les escoles de música i conservatoris! Les nostres activitats d’ensenyament-aprenentatge i la resolució de problemes sobrevinguts en el dia a dia estan basades en la presencialitat i en la interacció directa. Com a mostra, dos casos en los que m’he trobat este temps: 1) digues-li a un xiquet que és el primer any que toca el saxo i que no coneix encara totes les notes, que desapegue la sabatilla de la clau del SOL# per a que li sone la nota… 2) digues-li a una xiqueta de primer any que et deixi el seu saxo per ajustar-li la clau d’octava del tudell per a que li sonen les notes greus… Com ho fas això a través d’una pantalla?

Altres exemples no tan específics i en los que ens hem trobat molt(e)s col·legues: estàs fent una classe virtual i es talla el so mentre l’alumne/a toca (possiblement degut a problemes amb el wifi o la xarxa, que moltes vegades ha estat sobresaturada) o hi ha notes que no les sents (perquè els mòbils estan pensats per a les freqüències i els volums de la veu humana). Per poder escoltar-lo bé, li hauràs de demanar que t’envie una gravació (que segurament farà amb un mòbil amb la seva targeta bàsica de so). Doncs ja hauràs d’invertir un temps extra fora de la classe per escoltar lo millor que pugues aquell àudio o vídeo i anotar les coses bones i les coses a millorar amb los seus exercicis corresponents. No ho sembla, però en moltes ocasions acabes invertint lo doble de temps en fer una classe telemàtica ben feta.  

I ja no parlem de les assignatures de grup: ¿com gestiones un grup d’alumnes a través d’una pantalla i fer-los fer les activitats (per exemple, d’autocorrecció) que faries en una classe “normal”? ¿I si et trobes en lo cas que a la casa d’algun alumne/a han de compartir un sol ordenador entre tots per tele-treballar i estudiar? I si resulta que tant la mare com el pare han de treballar tots dos… què fan amb els fill(e)s? Los iaios sabran com funciona tot això? 

Continuo amb assignatures com banda, orquestra i corals, que són les que tenen més alumnes. Evidentment, per qüestions de seguretat, potser el curs que ve o no es faran o es faran de diferent manera, reduint molt els grups. Estes mesures me semblen perfecte, però quan vas passejant i veus com estan les terrasses dels bars penses: “aquí es guarda la mateixa distància de seguretat que la que haurem de guardar natros a les aules lo curs que ve? MaredeDéusinyó!”

Per acabar, lo meu agraïment al sector dels professionals de la sanitat i los que s’han encarregat de mantenir los serveis bàsics, per tot l’esforç durant este temps. Si realment es valorés la seua feina, moltes d’estes persones no s’estarien queixant de la precarietat de la seua situació laboral. I parlant de precarietat, del sector cultural ja parlaré al pròxim article d’opinió, que avui he fet curt.

Bon estiu a tothom!

 

Professor al Conservatori i Escola de Música de la Diputació de Tarragona a Reus. Intèrpret especialitzat en el saxo baríton i la música contemporània, duu una intensa activitat concertística internacional.