L’Helena, la filla de la Berta, se sent feliç i afortunada de poder passar el confinament a casa. Alguns dels seus amics, a qui fa mesos que no abraça, s’han estrenat en el món dels adults sense avís: estudiants de medicina, d’infermeria, d’auxiliars de geriatria… que desitjaven la seva primera feina, relacionada amb els seus estudis, però no així, així no.
Ella, l’Helena, en acabar els estudis, ja fa un any, no va tenir la sort de trobar res, ni del que li agradava ni del que no i va haver de marxar a l’estranger per cuidar nens amb una família que la va acollir amb els braços oberts, un salari minso i la gran oportunitat de perfeccionar l’anglès. Dos mesos d’experiència que havien de ser sis, com a mínim, va acabar sobtadament per culpa d’un ésser invisible, que ens ha capgirat la vida. Les declaracions d’alguns primers ministres europeus el dotze de març la van precipitar a comprar un bitllet de tornada per l’endemà. Amb la maleta plena de bons records, de tristesa per haver de deixar uns nens que estimava i la por de la incertesa, va aterrar a l’aeroport de Barcelona, on l’esperava el seu estimat company de vida. Petons ràpids i abraçades els van acomiadar davant la porta del bus que els havia de separar uns dies, ja que ell s’havia de quedar treballant a la ciutat. No serien molt de dies, esperaven. No, no serien dies, no, serien setmanes. Setmanes de festeig a distància, vídeo trucades, missatges espontanis, comunicacions no sempre prou fluïdes, moments de dubtes, de rialles, de plors, d’angoixa… mentre els dies transcorren un darrera l’altre, un idèntic a l’altre. És l’amor a distància, diuen. No pot ni imaginar què pot ser viure l’amor en temps de guerra, quan no tens notícies de la persona estimada, no saps on està ni com està, ni si el tornaràs a estrènyer. Ella, en canvi, es consola esperant l’estona que es connecten, que es poden mirar als ulls i fer plans per quan els permetin tornar a compartir la seva vida.
L’Helena i el seu noi segueixen diàriament els mitjans de comunicació cercant l’esperança de tornar a la normalitat, la nova normalitat, com en diuen, una normalitat que ens permeti estar amb qui estimem. Mentrestant, l’única opció que se’ls acudeix és consultar els límits entre la província de Tarragona i Barcelona per a desplaçar-se quan sigui possible fins la mateixa ratlla limítrof, on s’abraçaran els dos amants fins que una altra parella ― de mare i fill, avi i neta, d’amics inseparables― els demani el torn cantant una nova versió d’una famosa cançó: entre Cubelles i Calafell molt tocats pel coronavirus.