Ara que ja ens hem avesat a teletreballar amb nens entremig, demanant-te ajuda per fer els seus deures, per que els hi expliquis aquell dubte que tu has hagut de buscar per Google per refrescar-te la memòria. Ara que ja ens hem avesat, perquè portem uns quants dies tancats a casa, anar amb bata, pijama i xandall durant tot el dia, ens diuen que podem sortir al carrer, això si, de forma ordenada i classificats per edats, per territoris, per activitats, etc… i ben protegits amb guants, mascaretes. Ara que ens hem avesat a mirar les noticies per tots els mitjans possibles per matí, tarda i nit per a veure que si hi ha alguna novetat, sobretot positiva, ens comencen a dir dues paraules que dona a pensar, la “Nova normalitat”.

Aquestes paraules s’estan repetint tant, que sembla que tothom comença a assumir que hi haurà quelcom de normal en lo diferent, però ningú pot dir-te que es pretén fer amb aquest present immediat i futur pròxim que ens depara la anormalitat. 

Podem assumir que durant un temps haurem d’anar amb mascareta, però no és normal, podem assumir el distanciament social un temps més, però per a res ha de ser lo normal, però, Estarem disposats en que canviï la perspectiva en una nova interpretació dels nostres drets i de les nostres llibertats? Desitjaria pensar que no ho estarem com a societat a acceptar-ho, però sento moltes veus que demanen controlar els moviments socials en pro a la salut, son moltes veus que ja comencen a dir que seria millor no aglomerar molta gent en un mateix indret, son altres més que senyalen que la nova normalitat anirà envers a una major restricció de moltes coses però molt pocs que manifestin el seu final acabada la situació actual i que ha estat necessari sens dubte.

Però la normalitat, que mai serà si la societat no n’és partícip i l’accepta com a pròpia, ja que del contrari seria imposada, i per tant ni normal ni democràtica, pot anar a favor si sabem focalitzar-ho. Les polítiques s’hauran de repensar, s’hauran de definir molt millor les competències de les diferents administracions, però també el seu finançament, segurament s’haurà de repensar serveis públics i fins a quin punt pot arribar a tot plegat lo públic, s’haurà de gestionar el present, però sobretot pensar molt en definir el futur i no caure en el que ens senyala Weber com a pecats mortals de la política amb l’absència de finalitats objectives i la falta de responsabilitat. 

Gestionem el present però pensem més amb el futur que vindrà, però ara que ens hem avesat fem-ho compartint-ho tot, fem-ho polítics, administració i societat, que no es tanqui altre cop el món polític en si mateix i que obri les portes a la participació ciutadana més enllà del que ha fet fins ara, per que la normalitat vindrà si tots som capaços de construir-la.