El somni d’una Europa realment unida s’esvaeix en cada una de les crisi que es van arremetent aquests últims anys. Es cert que la creació d’una Europa unida no és una cosa nova, com cert també és que la construcció no ha estat mai un camí planer, però amb molta probabilitat, i en molt poc temps, haurem de parlar-ne de que esperem com a societat d’aquesta Unió Europea.

Dins de l’imaginari de la ciutadania europea, tenim aquella Europa que defensa els interessos econòmics europeus, però també una institució que treballa pel medi ambient, que defensa i abandera els drets humans i el benestar dels ciutadans europeus, per tant una unió que esdevé enveja arreu i el somni de molts. Però tot això, sembla que crisi rere crisi, s’està convertint en tot un truc de màgia, un joc d’aquell il·lusionista el qual l’ha errat en mig d’una funció i on el públic es queda atònic en veure com es desmunta tot l’espectacle front els seus ulls.

Amb la crisis econòmica del 2008 vam veure com es va prioritzar la part econòmica front a la social, vam veure com la sobirania nacional de cada Estat membre era suplantada per les decisions foranies i imposant uns criteris d’una UE aliena a tot.

Amb la crisi migratòria ha prioritzat també la fase econòmica, això si, amb companyia de totes les reticències dels Estats en rebre els refugiats que suraven per la Mediterrània arriscant les seves vides, en canvi hem vist atònits molta part de la societat, com la UE quedava immòbil, sense quasi be actuar o actuant de forma inhumana en contra de tots aquells principis de drets humans que ens caracteritzaven com a part fonamental de la unió.

Ara, amb la crisi sanitària tots, absolutament tots els Estats, s’han tancat en si mateixos com si fossin tortugues renunciant i defugint de tot el que no estigues dins les seves fronteres i no sigues envers als compromisos amb els seus conciutadans. S’han tancat fronteres, cada Estat ha actuat de forma individual i tornem a veure la UE immòbil sense quasi saber què fer. Hem de ser conscients que la UE és en la seva essència és una unió d’interessos politico-econòmics però dista molt d’una unió política, i molt menys d’una unió politico-social, la UE no deixà de ser un club d’Estats on els interessos individuals de tots ells es prioritzen front a les discrepàncies comunes, per tant, dista molt del somni d’una federació d’Estats i així poder esdevenir una unió forta en totes les seves vessants.

Aquesta Europa federal sempre ha estat difícil d’interioritzar per molt motius i distints, moltes guerres pel mig que han anat escantellant en la ment de tota la ciutadania europea on les diferencies i els dolors han anat heretant-se generació en generació i territori en territori, moltes cultures diferents que fan que un mateix problema sigui observat baix perspectives diverses i amb solucions divergents entre elles. Europa no s’ha format única, si no tot el contrari, s’ha forjat entre conflictes territorials, socials i culturals i d’això n’hem de ser conscients i coneixedors, però no significa que no sigui possible, ni de gran interès la seva unió, si no tot el contrari, perquè d’Europa també ha sorgit les idees polítiques, d’aquí ha sortit el liberalisme, el comunisme i lamentablement també el feixisme, d’Europa neix el sentit de la democràcia, de l’esperit dels Drets Humans i d’això hem de sentir-nos-en molt orgullosos.

Avui en dia molta gent es pregunta, on està la premissa que units som més forts? On és aquell esperit de defensa dels drets humans a Europa? I el més preocupant, On és i per a que ens serveix aquesta Unió Europea?

Deixant de banda les polítiques que hagi dut, les quals algunes són encertades i d’altres molt més erràtiques, la UE no ha estat en molts moments a l’alçada de les circumstancies, sobretot com institució comuna de la societat europea, i no ho ha estat perquè es va concebre i estructurar com una unió econòmica i no pas una unió social. A part, hem de ser conscients que no és una institució del tot lliure, o el que és el mateix, és esclava dels governs dels Estats membres, els quals marquen les línies generals de la Unió dins del marc del Consell Europeu, que alhora, aquests caps d’Estat són els mateixos que es resisteixen en cedir competències, i part de la seva sobirania a la UE, provocant per tant que no es puguin fer certes polítiques comunes. Tot plegat no deixa de ser conseqüència d’una institució estructurada amb visió i mentalitat del s. XIX i XX, on els Estats en si són el principal, amb fronteres assolides en altres temps i cap més, amb el pensament que la societat dins de cada Estat és uniforme i no heterogènia.

Europa és sens dubte necessari, però ha de canviar, la UE ha de reestructurar-se si vol seguir sent una institució capdavantera, i ho ha de fer en la realització d’un pacte politico-social i aquest molt probablement passa per deixar de banda els Estats i apropar-se a la societat, perquè la societat és la sobirana, la ciutadania és la que ha de definir quins pactes són els que vol per el seu futur. Els nostres avis i pares van fer bé en crear la UE com a gran institució europea, però ara tocaria millorar-la per les noves generacions i ho haurien de fer aviat, almenys el seu plantejament, si no podria esdevenir-se un ens sense previsió de futur.