Fa molt de temps -per motius personals- que no feia un escrit d’opinió, però trobo necessari fer-ne aquest per donar visualització a la situació que estem “patint” les persones amb diversitat funcional en aquest període d’excepcionalitat i sobretot de la invisibilització del nostre col·lectiu per part de la societat.

No és la primera vegada que als articles d’opinió he comentat que la comunitat de les persones amb disCapacitat estem discriminades i en aquesta crisi humanitària no està sent una excepció. Un clar exemple és l’anul·lació del servei online que han posat en pràctica alguns dels comerços que és dedica’n a la venda de productes d’alimentació i higiene personal o de la llar o la impossibilitat de poder donar-te d’alta com a usuària per poder efectuar la compra online d’aliments o productes de primera necessitat. Un dels grups amb més afectació per aquesta pràctica són les persones invidents, ja que el fet de comprar online és si no més important que per a la resta del nostre col·lectiu i de persones, doncs elles necessiten tocar tot allò que compren i tot allò que està al seu entorn, així que ja podeu entendre que per aquestes persones ficar-se ara mateix en un establiment a comprar és com jugar a la ruleta russa però amb un gran nombre de bales més.

I com no pot ser d’una altra manera, també és de summa importància poder comptar amb el servei de venda d’alimentació i de primera necessitat online per a la resta de la nostra comunitat, ja que som un col·lectiu amb un risc alt de contraure una infecció i hem d’intentar no arribar a aquest punt, doncs ningú ens garanteix que si n’hi ha un col·lapse a la sanitat i es posi en marxa el que es coneix com a “Medicina de Guerra” -és a dir, aquelles persones que tinguin més probabilitat de sobreviure (gent jove, gent sana,…) serà atesa i qui no se li envia a casa i que déu reparteixi sort-, siguem ateses a l’UCI (Unitat de Cuidats Intensius) per a poder aplicar-nos la respiració assistida com a la resta de les persones que formen part d’aquesta societat.

Com ja comentava al primer paràgraf, aquesta situació d’excepcionalitat ens ha invisibilitzat, ja que són molt poques les notícies als mitjans de comunicació que parlen sobre la situació actual que estem vivint les persones amb disCapacitat ja sigui a les residències -de la gent gran que hi resideixen en aquests tipus d’institucions sí que se n’ha parlat-, als pisos tutelats o als seus domicilis. No sabem si aquestes estan aïllades i sense la xarxa de suport necessari (persones cuidadores, fisioterapeutes, assistents personals, etc.) per a poder afrontar el seu dia a dia i si aquesta xarxa està desbordada per la situació actual. I dic aïllades i no confinades perquè malauradament per al grup de persones amb mobilitat reduïda -que en forma part de la comunitat de persones amb disCapacitat- és una pràctica habitual -que no normal- viure així, perquè un gran nombre d’edificis de l’estat espanyol no compleixen amb el concepte d’Accessibilitat Universal -ni tan sols disposen d’una simple adaptació- i tenen moltes persones engarjolades a la seva llar sense haver-hi una situació d’excepcionalitat com l’actual.

Esperem que tot això canviï, que es prenguin les mesures necessàries per resoldre aquestes problemàtiques per a la nostra comunitat i no continuem patint discriminació com a persones de ple dret, la qual des de fa molt de temps està assumida per la societat i consentida pels nostres governants.

President de l’Associació Funcional per la Integració Social (AFIS).