La Berta ha perdut el compte dels dies que porta de confinament. Havia decidit posar una creu al calendari, com qui compleix condemna, per no perdre el nord i saber a quin dia està, però no ho ha fet. Des del 13 de març tots els dies són iguals, no hi ha dilluns ni divendres, que eren el pitjor i el millor dia de la setmana. Ja sabia que el que li venia per davant no eren unes vacances ―els autònoms gairebé no se’n poden permetre―, però tampoc que li faltarien hores. S’aixeca de bon matí i fa una mica d’exercici, sense sortir de casa, evidentment. Després dedica unes hores a algun racó de casa: ha començat per fer la cuina a fons, li han seguit els armaris, el despatx… fins que tot ha quedat impol·lut. Mentrestant, es fa l’hora de preparar el dinar. Ara en són quatre a casa: ella, les seves dos filles i la Remei, la veïna, que viu sola i passa la major part del dia amb elles, per a què no se senti tan sola. Una migdiada curta i comença l’altra feina: repassar factures, parlar amb proveïdors, consultar les mesures econòmiques del govern per veure si es pot acollir a alguna… A les sis comença el campionat de parxís al qual s’han enganxat les quatre i que les fa riure una estona. El sopar, recollir la cuina i al llit. Quin estrès! Qui té temps per llegir tots els llibres que ofereixen gratuïtament, veure totes les pel·lícules i sèries que recomanen, escoltar els concerts, participar en activitats on line…?, es pregunta.

La rutina del Jaume, en canvi, ha canviat ben poc. Ell està acostumat a estar sol a casa i s’hi sent a gust. Es tanca al seu estudi i es posa música clàssica o la ràdio, encara que hi ha moments que ni se n’adona què sona. Escriu els seus pensaments, que aquests dies bullen amb més intensitat, llegeix poesia, novel·la, assaig, filosofia… No necessita res més. L’únic que troba a faltar és anar a l’institut. Qui li havia de dir que enyoraria alguns dels seus alumnes, aquells més entremaliats que tant el fan riure. Els prepara tasques que els puguin engrescar, entretenir durant tantes hores, tot i que sap que és molt complicat lluitar contra l’atracció de les xarxes socials i les videoconsoles. Els ha enviat propostes de lectures, jocs lingüístics, enigmes històrics… encara que no sap a quants aconseguirà motivar. A les vuit de la tarda, surt al balcó per aplaudir tot el personal sanitari que s’exposa al maleït virus cada dia per vèncer-lo i observa tot el veïnat, que se saluda i somriu.

Dos vides, dos mons, molts mons, en definitiva, davant d’un sol enemic, petit però no insignificant. En el contes tradicionals, al final, arriba l’heroi o la heroïna, si ho mirem en termes actuals i de coeducació, que el venç. Ara només ho podem fer entre tots, amb un front de solidaritat, de responsabilitat, de sacrifici, com els herois i heroïnes que es queden a casa per no transmetre el virus, com els que surten cada dia per mantenir-nos sans i estalvis: personal sanitari, de neteja dels espais públics, de farmàcies, de comerços oberts, de transport de mercaderies, policia… i tothom que amb el seu granet de sorra ens ajuda a fer menys feixuc el confinament.

A la nit, la Berta i el Jaume, cada un en el seu món, mentre apaguen els ulls amb el desig que el malson acabi prompte i bé, es repeteixen amb satisfacció: jo em quedo a casa.

Escriptora. Doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura per la URV. Catedràtica d’Institut i professora associada de la URV.