No m’hagués pensat mai que escriuria el meu primer article d’opinió del 2020 a l’ebredigital (este any hi participo trimestralment) en una situació tan estranya com que la que estem vivint des de fa ja més de dos setmanes.

Per començar, m’agradaria desitjar a tot(e)s els qui esteu llegint estes línies i a la vostra gent més propera que estigueu tots bé de salut. Normalment, quan ens trobem bé quasi sempre oblidem que la salut és lo bé més preuat que tenim: sense ella, no podem fer gran cosa. Per tant, cuidem-nos! I més durant tot este temps.

Després que, a la segona meitat de gener, el temporal Glòria corroborés que tenim un entorn molt fràgil i que cal que protegim, fa unes setmanes va arribar un altre personatge, lo Covid-19, que està evidenciant que la nostra societat, en un pla més general, té molts més problemes dels que no ens pensàvem.

Malgrat les mostres de suport i agraïment que la ciutadania està donant als professionals de la sanitat (qui són los que s’estan emportant la pitjor part d’esta crisi) i als que s’encarreguen de mantenir els serveis bàsics en esta situació tan excepcional, sembla mentida que de tant en tant anem veient accions poc cíviques i irresponsables per part d’alguns conciutadans, en estos moments en què la solidaritat i l’empatia són essencials.

La situació de confinament s’ha fet per evitar col·lapsar un sistema sanitari públic molt malmès per les contínues retallades dels diferents governs (de tots los colors!) a partir de la crisi del 2008. Com podem mantenir un suposat “estat del benestar” si se’ns estan carregant la sanitat que paguem amb los nostres impostos? I es pot dir lo mateix relacionat amb l’ensenyament i la cultura. Precisament, estos són tres dels pilars fonamentals d’esta nostra suposada “societat del benestar”.

Com tots los professors de música, les primeres setmanes de confinament les estem passat adaptant-mos a una nova manera de fer classes, a distància, que motiven als estudiants a continuar aprenent. Amb lo tele-treball se’ns obre un nou ventall d’activitats d’ensenyament-aprenentatge que, amb lo pas del temps, veurem la seva efectivitat. És cert que la tecnologia brinda noves oportunitats i obre moltes possibilitats però les activitats presencials són necessàries, justament perquè desenvolupen un altre tipus d’habilitats i l’acció dels nostres sentits i pel factor humà que comporten.

Com a intèrpret, he vist com concerts que tenia programats per a esta primavera han anat caient per efecte dominó. En lo meu cas, si no hi ha canvis (toco fusta!), tindré l’oportunitat de fer-los d’aquí a uns mesos, però m’amoïna que algun(e)s col·legues que depenen dels ingressos de la seva activitat artística, no han tingut esta sort… Ni ell(e)s, ni altres professionals liberals no tan sols de l’àmbit de la cultura!

Esta situació tan excepcional ens deixa molts interrogants i ens hauria de fer plantejar la seva transcendència en el futur.

De totes maneres, el confinament ens deixa algunes coses bones. De moment, la baixada general de l’activitat humana ha donat un respir a la natura i sembla que la qualitat de l’aire ha millorat en moltes àrees urbanes, igual que la qualitat de l’aigua en llocs habitualment saturats de turisme… I als que ens hem hagut de quedar a casa, esta situació mos ha regalat un bé molt valuós: el temps. Aprofitem-lo abans que no sigue massa tard!

Ànims i salut a tothom!

Professor al Conservatori i Escola de Música de la Diputació de Tarragona a Reus. Intèrpret especialitzat en el saxo baríton i la música contemporània, duu una intensa activitat concertística internacional.