Des de fa un temps, en aquest país, i sospito que més enllà, la sinècdoque va que vola. Ens hem acostumat a fer concentrats conceptuals i a posar-los-hi una etiqueta ben clara i que tothom entén, però que en el seu afany de ser representativa es queda a mig camí entre l’estafa i el bluf.

Posem per cas, quan parlem i ens parlen de “cine”: resulta que la immensa majoria de pel·lícules que arriben als cinemes que tenim a prop (OCINES a Roquetes i UCC a Amposta), ja les hem vist centenars de vegades en altres pel·lícules. No aporten res al gènere i poc a nosaltres. Tot i així, en continuem dient “cine”. I, de “cine”, només en tenen la carcassa.

Les pel·lícules que arriben a les nostres sales acostumen a ser peces poc originals amb les quals les productores busquen un èxit consistent a recaptar quartos a còpia de crear una mena d’amors d’estiu film-espectador: petits idil·lis superficials que d’un a l’altre se substitueixen a la memòria fins a perdre’s en l’oblit. Uns anys després, no recordes quin era l’argument de Fast & Furious 3 , per exemple. O de Transporter 2. O de qualsevol de les pel·lícules de superherois (excepte Watchmen, és clar). És “el cine no cine”.

Passa el mateix amb una gran part de la música, sobretot després de l’èxit televisiu de programes com “Operación Triunfo”, “La Voz” o “Tu sí que vales”. El triomf de “la música no música”.

Aquest mecanisme es repeteix en molts àmbits del nostre dia a dia, sobretot pel que fa al consum de continguts. Et fan creure que estàs veient cinema i que estàs escoltant música, però en realitat el cinema i la música corren lliures per uns altres prats. I tu, mentrestant, escoltes una vegada rere una altra la mateixa cançó, any rere any, veus la mateixa pel·lícula. Una vegada i una altra. Això pot semblar un plantejament radical, d’acord. Però és que hem arribat a un punt que fins i tot tenim un anunci que ens diu què són “la información no información”, (Twitter), “la poesía no poesía”, (el rap, el gènere musical, no el peix), i “el banco no banco”.

Aquest anunci representa aquesta manera de fer que dèiem: la simplificació total, la globalització per baix, el triomf de fer creure tothom que ballar el limbo sota una porteria de rugbi és tot un èxit. I, mentrestant, a l’altra banda de la pantalla, la Realitat llegeix aquest article d’Eduard Carmona per damunt de la vostra espatlla i us comenta: “Trobo que té raó. Que fer un rodolí no ens fa poetes i piular a Twitter tampoc ens fa periodistes. I saps què? Trobo que aquest article, no és cap article.”