Fa dies que els mitjans de comunicació ens donen notícia d’una letal epidèmia infecciosa anomenada coronavirus que prové de la Xina. El món s’ha posat en alerta i ens han explicat casos i protocols d’actuació per evitar la seva propagació. Quelcom similar va passar fa uns anys amb el virus de l’ebola, del que pràcticament aquí ja no se’n parla malgrat que continua ocasionant milers de morts a llocs d’Àfrica com ara el Congo. Segurament a alguns els poden semblar casos extraordinaris, però potser valdria la pena recordar que fins fa relativament poc, situacions paregudes eren molt habituals a les nostres terres.

Així, al llarg del segles XIX i XX a casa nostra van irrompre amb força malalties com ara els brots de tifus (1908, 1914) , febre groga (1803, 1821, 1870) i sobretot el còlera (1833-34, 1853-55, 1865, 1884-85, 1911) . El xarampió (pigota), la verola (1877,1904, 1906), l’escarlatina i la diftèria o fins i tot la grip eren una greu preocupació. La passera de grip del 1919 ocasionà uns 40 milions de morts a tot el món. El primer terç del segle xx fou també el període àlgid de l’expansió de la tuberculosi, coneguda com a «pesta blanca». També existiren diversos focus de paludisme a la zona del delta i relacionada, pel que sembla, al cultiu de l’arròs. Un seguit de problemes agreujaven les condicions sanitàries de la majoria de la població. Hi incidien directament la pobresa i la deficient alimentació, les males condicions laborals, els habitatges insalubres, els problemes en el subministrament d’aigua potable o la falta de clavegueram.

Com dèiem especialment greus van ser les epidèmies de còlera que al llarg del segle XIX van assotar tota la península. Es calcula que, en total, el còlera va provocar a Espanya entre 600.00 i 800.000 víctimes mortals al llarg de tot el segle XIX. També a les terres de l’Ebre va haver un nombre de morts molt elevat. Només el brot del 1884 deixà a les nostres 4 comarques 3.381 “invasions” que acabarien ocasionant 1.194 defuncions.

Quan el territori es declarava “brut” o afectat les Juntes de Sanitat aïllaven cadascun dels pobles i es feien control d’accés. No es podia entrar ni sortir del poble. No es deixaven atracar vaixells als ports es controlaven els trens, es feien guies per als traginers, es fumigava als transeünts … Els que semblaven infectats se’ls conduïa a llatzerets per posar-los en quarantena. L’afectació fou tan gran que poques famílies se’n van lliurar i els efectes econòmics foren desastrosos. Una de les figures més destacades a nivell mundial en la lluita contra aquesta malaltia fou un ebrenc: el metge i bacteriòleg Jaume Ferran Clua (el dr. Ferran) nascut a Corbera d’Ebre i que passà la seva infància i joventut a Móra d’Ebre i Tortosa. Ell va ser el descobridor de la vacuna contra el còlera. També elaborà la vacuna anti-tífica, la vacuna antiràbica i una contra la tuberculosi.

A la zona del delta el paludisme o malària (conegut a la ribera amb el nom de quartana o febres tercianes) també tingueren una presència pràcticament endèmica fins ben entrat el segle XX. Es calcula que fins el 1918 aquesta malaltia ocasionà entre els habitants del delta de l’Ebre unes 3.000 defuncions. En aquest cas cal destacar les figures dels doctors rapitencs Pau Cartañà i sobretot Ildefons Canicio García que va dirigir des del 1925 el Dispensari Antipalúdic que la direcció general de Sanitat va ubicar a Sant Jaume d’Enveja, al seu propi domicili particular.

Si alguna cosa hem après al llarg dels anys és que els virus no entenen ni de barreres, ni de fronteres ni de condicions socials. I en aquest món global, menys. I la humanitat sempre ho fiem tot als avenços científics i a la investigació. Un aspecte que, per altra banda, no sol estar mai entre les prioritats de la majoria de governs. Potser va sent hora que n’aprenguin.

Historiador i novel·lista