S’ha anat esvaint el ressò mediàtic i institucional (de fet, indeslligables) que va desencadenar la darrera llevantada i les destrosses que va ocasionar al litoral arreu de Catalunya, i molt especialment a les Terres de l’Ebre, i al Delta. No hi ha mancat les sentides -generalment sinceres- expressions de dol, i també de voluntat d’abordar plans especials d’acció per donar resposta a les exigències plantejades des del propi territori. Aquestes, en gran part justificades, han estat ocasionalment amarades d’un cert victimisme, per be que de registres molt més atenuats que els que sovintejaven fa un parell de dècades.

Queda la impressió que necessitem un debat honest i sincer sobre com compatibilitzar, sobre tot en l’espai deltaic, la dinàmica natural i la dinàmica humana. Ho mostren amb molta claredat, per exemple, les reflexions vessades en aquest mateix mitjà per Antoni Canicio, entre altres experts que porten molts anys estudiant tècnicament aquestes qüestions.

I també torna a quedar clar que no tenim les eines adequades per conduir aquest debat social, amb participació actors i interessos diversos, i que generi consensos suficients per dissenyar propostes de política pública que siguin aplicats per les institucions. Tenim un problema essencial de governança a escala intermunicipal i regional, que és el que de fa anys s’intenta superar amb la creació de la Vegueria de les Terres de l’Ebre.

No cal avui entrar massa en el detall d’antecedents, i del que no podem fer. N’hi ha prou a dir que el Congrés dels Diputats no farà en un futur visible els canvis de delimitació necessaris perquè es constitueixin les vegueries catalanes tal com estan previstes a la llei de Vegueries 2010. Dit això, una alternativa funcional s’ha anat gestant des de les Terres de l’Ebre, formulada inicialment fa ben be una dècada, i que fou adoptada i promoguda per ERC en la campanya electoral de les darreres eleccions al Parlament: fusionar el quatre consells comarcals en un únic Consell al que es podria anomenar Vegueria. No s’alarmin els reticents a l’augment de la burocràcia: això permetria tenir una dimensió més òptima i operativa de govern pel territori (més muscle), amb una reducció de les estructures polítiques i burocràtiques, i per tan reducció potencial de la despesa pública (menys greix).

El fet que el mateix partit que va impulsar aquesta proposta sigui al govern de Catalunya, i ostenti la presidència de la Diputació de Tarragona i dels quatre consells comarcals de l’Ebre configuren un context institucional bastant propici a la iniciativa. Certament, l’actual dinàmica, evanescent, de la legislatura autonòmica no permet encabir una reforma d’aquest tipus. Tanmateix, les no massa llunyanes (tardor?) eleccions al Parlament haurien de servir perquè les diferents opcions exposin clarament les seves propostes al respecte, i facin després allò que han plantejat, si accedeixen al govern. És la millor inversió de futur que les Terres de l’Ebre poden rebre, per superar la secular absència de polítiques públiques, respecte als reptes mediambientals i en altres àmbits.