Ens passem la vida buscant l’amor però no ens volem enamorar. “Que no volem fer el passarell”, com diu aquella cançó dels Amics de les Arts. Volem estimar i que ens estimin però no ho volem demostrar. Perquè ens fa fràgils, ens exposa i ens fa patir. No ens atrevim a dir en veu alta allò de serà per sempre. Perquè la paraula sempre és massa responsabilitat i ens tanca portes al que podria venir o vindrà.

Però qui sap què vindrà? Potser si ho sabéssim res tindria gràcia. La vida és risc, com deia aquell altre. I cada cop més busquem l’adrenalina en altres coses, que ens donen la felicitat però ens fan patir una mica menys. Amb el pas dels anys les motxilles, les manies i els egoismes van sumant i la intensitat i la passió comencen a fer mandra. O moltíssima por.

Divendres és el dia de Sant Valentí, que com cada dia és el dia d’alguna cosa. Molts diem que no és el nostre dia, per allò que és un invent comercial. O que nosaltres som més de Sant Jordi, com si no ho fos de consumista. També que som de celebrar-ho tots els dies. Celebrar tots els dies que estem enamorats quan no som ni capaços d’expressar-ho? Massa complicat tot plegat. Avui encara no sé què faré divendres. Ben just sé què faré demà. Tot sobre la marxa, amb tot i res per celebrar.

En canvi, i així ho diuen les audiències, ens agrada veure els amors i desamors dels altres. El programa ‘First Dates’ de Cuatro porta cinc temporades en antena. Anys preguntant-nos quin dia s’acabarà un format que més lluny d’esgotar-se es carrega de benzina cada dia. Penses allò de jo no hi aniria mai o això és un gran muntatge. Però ens fa riure, ens evadeix i ens fa pensar que tampoc estem tan malament. Perquè tendeix a la ridiculització però només una mica. Perquè en segons quins moments no està tan lluny del nostre amic, del veí o de nosaltres mateixos.

I mentre uns busquen l’amor n’hi ha d’altres, curiosament de la mateixa casa, que es dediquen a destrossar-lo. Només l’he vist un dia, una estona (i ho dic sincerament). ‘La isla de las tentaciones’ em sembla un dels productes televisius de més baix nivell que s’han fet mai. Un autèntic escàndol. Que sí, que és una televisió privada i pot fer més o menys el que vulgui. Però menys que més. Els mitjans i els professionals que ens hi dediquem tenim responsabilitats. I una d’elles és transmetre valors. Fer un concurs de banyes no sé què pretén més enllà de fer ferida del patiment d’algú. Ni entenc ni em plantejo el seu objectiu però sí que em preocupa quin missatge estem donant a la nostra societat, als joves que no tenen perquè perdre’s la possibilitat d’enamorar-se i de desenamorar-se lliurement. Sense un reallity que els distorsioni. Sense haver d’escoltar “sobretot, no t’enamoris”.

Periodista i directora i presentdora del programa Ben Trobats de la Xarxa de Comunicació Local